Acabem d'estrenar Govern. Tingui o no la nostra simpatia política, en la seva bona gestió posem tota la nostra esperança per sortir al més aviat possible del forat negre en el qual es troba l'economia espanyola. Els nous ministres assumeixen el càrrec en un dels moments més difícils dels últims trenta anys i reben com a herència una tremenda llosa en termes de dèficit públic, d'endeutament privat, de creixement negatiu i de rècord d'aturats. A ells ens encomanem i jo, modestament, em permeto fer-los arribar des d'aquí les meves peticions i els meus desitjos.

A Luis de Guindos, ministre d'Economia i Competitivitat, li prego encaridament que ens tregui del llarg túnel pel qual transita l'economia espanyola, que sigui capaç de generar els estímuls necessaris per reactivar el creixement, les reformes imprescindibles per ajudar a la creació d'ocupació i que posi en l'eix de les seves prioritats a la petita i mitja empresa, sense el concurs de la qual ni hi haurà creixement ni disminuirà l'atur. I en prova de bona voluntat, estic disposat a passar per alt el seu fosc passat com a president de Lehman Brothers a Espanya (i membre del seu consell assessor a Europa) i la seva estreta relació amb el lobby elèctric (conseller d'Endesa), la premsa en crisi (conseller d'Unedisa, editora d'El Mundo) o el fallt sector financer (conseller del Banc Mare Nostrum). Malgrat tot, senyor ministre, li desitjo clarividència en el diagnòstic, encert en les mesures, fermesa en la seva execució i sobretot sentit de l'equitat, que no sempre surtin beneficiats els mateixos i perjudicats els més.

A Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, li demano que resolgui d'una vegada la ineficiència del sector públic, que redueixi al mínim imprescindible la ingent quantitat de diners públics que en forma de subvencions es destina a alimentar tota mena d'entitats ‘de clientela’ de dubtosa utilitat, entre les quals les organitzacions empresarials i els sindicats, i l'eliminació dels quals resoldria d'un cop de ploma el desajustament dels comptes públics. Li prego, senyor ministre, que a l'hora d'abordar la fiscalitat atengui les legítimes demandes d'autònoms i petits empresaris, que corregeixi la complicada reglamentació de l'impost de societats que fa que les grans empreses (malgrat que el seu tipus nominal és cinc punts superior al de les pimes) acabin tributant tres punts menys que aquestes a causa de les nombroses deduccions a les quals poden acollir-se. Espero pel bé de tots que sigui capaç de simplificar l'administració i fomentar la creació de noves empreses. I, malgrat la seva condició de funcionari públic en excedència, que la seva gestió contribueixi a desenvolupar una societat amb menys funcionaris i amb més emprenedors. Li desitjo, senyor ministre, que tingui vostè habilitat amb les tisores i eficàcia amb l'escombra.

Valentia és el que li demano a Fàtima Báñez, nova responsable del ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, abans cridat de Treball i Immigració. Per cert, algú ha quantificat el cost en imatge, documentació, impresos, formularis, etc., que suposa canviar el nom dels ministeris cada vegada que canvia el govern? En tot cas, amb cinc milions d'aturats, aquest és sens dubte el ministeri que va a necessitar majors dosis de fermesa i determinació a l'hora de prendre mesures que no comptaran amb el desitjable consens social, que seran impopulars i que provocaran la reacció negativa dels agents socials. Són moltes les reformes que cal escometre, des de la simplificació dels contractes, fins a la major concreció de les causes d'acomiadament objectiu, passant per la primacia dels convenis d'empresa per sobre dels sectorials. I no van a donar resultats immediats. No s'esforci, senyora ministra, a procurar la comprensió dels sindicats. La van a crucificar igual. Però tampoc es lliuri a l'abraçada de la patronal, que només representa els interessos dels grans oligopolis i del capital financer. La creació d'ocupació, o vindrà de la mà de la petita i mitja empresa o no hi haurà creació d'ocupació. Les reformes pendents han de tenir el seu focus en la realitat laboral de les pimes, que té molt poc que veure amb la de les grans corporacions multinacionals.

I a Mariano Rajoy, President del Govern, només li demano que governi amb rigor i serietat, sense les frivolitats i improvisacions que hem viscut en els últims anys, que faci de l'honestedat el principi bàsic de la gestió pública, expulsant-ne qualsevol que anteposi els seus propis interessos als de la col·lectivitat, que no li tremoli el pols a l'hora de prendre decisions difícils que suscitaran rebuig generalitzat i agitació social, i davant les quals es va a trobar absolutament solament, que sigui capaç de governar pensant en els interessos de tots i no dels més influents, i que tingui fortalesa per bregar amb els líders europeus els dictats dels quals tendeixen a coincidir amb l'interès dels seus estats més que amb els de el nostre. Li desitjo, senyor President, tota la sort del món. El seu fracàs seria el fracàs de tots.