És la crisi, amics. Només això

Sembla que s'acabarà el món. Una creixent atmosfera de pessimisme envaeix la nostra economia, des de l'àmbit financer fins impregnar a tots i cadascun dels nostres sectors industrials. Col·lapse sense precedents, situació a la vora de l'abisme, pèssimes expectatives, són alguns dels titulars de la informació econòmica d'aquests dies. El progressiu deteriorament de tots els indicadors econòmics i la situació real de la major part d'empreses, amb problemes de finançament i vertiginoses caigudes de les vendes, aboquen raonablement al desànim quan no a la desesperació. Aquest és l'ambient dominant en el món empresarial i hi ha raons per a això. Moltes raons: des de la incompetència i manca de lideratge dels nostres governants fins el cinisme de les entitats financeres, l'actitud enfront del sector productiu ratlla la immoralitat. Fa la impressió que no ens en sortirem, que anem a la deriva...

Però no s'acabarà el món. Si més no, no de forma immediata i per raons d'índole econòmica. És la crisi, amics, només això. Una crisi més de les moltes que van sacsejant cíclicament l'economia des que es va inventar el mercat. Potser part del problema és que ja no ens recordem de l'anterior, fa ja setze anys. De fet, molts dels nostres executius i quadres directius, menors de quaranta anys, estaven en aquesta època en la seva etapa formativa i mai, fins avui, han hagut de fer la seva feina amb el corrent en contra. Però hi ha hagut altres i hem sortit d'elles. Com sortirem sens dubte d'aquesta.

Ja sé que em diran que les altres eren diferents, que aquesta és molt pitjor. Sempre és la pitjor la que s'està patint. Però si ens remuntem a l'any 1993 i ens atenim a les dades objectives potser canviarà la nostra perspectiva. Entrem per un moment en el túnel del temps i recordem... Felipe González era el president del govern i els empresaris de moda es deien Mario Cond'i Javier de la Rosa. Carlos Solchaga era el ministre d'Economia, encara que només fins al mes de juny d'aquest any, quan va ser substituït. Per qui?. Doncs per un tal Pedro Solbes, que segur que els sona més. Però anem a les dades. En l'últim trimestre de 1992 el PIB havia baixat un 1,2 per cent i en el primer trimestre de 1993 el descens va arribar al 2,5. La inflació fregava el 5 per cent, l'euríbor el 5,9 i la taxa d'atur va arribar a superar el 23 per cent. I una dada més: la morositat va arribar al 9,25 per cent!

Si comparem aquests índexs amb els actuals potser tinguem una certa sensació d'alleujament. Alguns empitjoraran, segur, però el marge és amplíssim. I com va acabar aquella crisi?, Preguntaran els més joves. Doncs en el segon trimestre de 1993 l'economia va seguir decreixent, però menys, un 1,5, i en el tercer trimestre encara menys, només un 0,3. I com en els bons contes, els de sempre, els de final feliç, en el primer trimestre de 1994 ens vam posar a créixer un vigorós 2,8 per cent [1]. S'ha acabat la crisi, i es va acabar bé.

Sé que això no els ajudarà a millorar els seus comptes de resultats aquest mes ni els pròxims mesos. Algunes empreses van sucumbir llavors i altres van a sucumbir ara. Però la gran majoria va tirar endavant i l'economia espanyola es va enfortir i va inaugurar una llarga etapa de modernització i creixement. Ara estem pagant els excessos de la festa. Però el sol tornarà a sortir demà i un 86 per cent de la nostra població activa seguirà aixecant per anar a treballar i seguirà consumint com cada dia.