Si un equip mèdic no és capaç de guarir una malaltia greu pot ser a causa de tres causes: que la malaltia sigui incurable, que s'hagi equivocat en el diagnòstic o que hagi errat en la teràpia. Aplicat a la situació de la nostra economia, i descartada (de moment) la primera causa, haurem de convenir que, o ha fallat el diagnòstic o la teràpia és inadequada. O ambdues les dues.

Respecte al diagnòstic, i àdhuc havent identificat amb precisió els desencadenants de la crisi (la bombolla financera global, la bombolla immobiliària local, l'excés d'endeutament públic i privat, la hiperplàsia administrativa), tal vegada hàgim aprofundit molt poc sobre les causes més profundes que ens han situat a la vora de l'abisme. Causes que són més d'ordre moral que d'ordre material, que tenen molt més que veure amb la nostra escala de valors, amb la nostra manera d'entendre el progrés, d'organitzar la nostra societat i el nostre sistema econòmic, que amb l'econometria. Hauríem de preguntar-nos per què l'economia financera, que hagués de ser merament subsidiària de l'economia productiva, ha arribat a tenir un pes i un volum tan desproporcionadament superior. Perquè si ataquem només els símptomes i esbiaixem les causes, les recaigudes seran inevitables.

Però això caldrà enfocar-ho més endavant, i amb major profunditat. Ara, quan els símptomes són tan alarmants, el més urgent és estabilitzar al malalt. I en això tampoc estem encertant, a la vista dels resultats.

Que la teràpia no funciona, sembla bastant clar. Les mesures de retallada de la despesa (ajust, en termes polítics), recepta exclusiva dels mercats per seguir finançant el deute, s'estan demostrant ineficaços per sortir de la crisi. És més, tot indica que l'estan agreujant. La nostra economia segueix en la UCI, sense indicis de millora i amb nous símptomes preocupants. Alguna cosa hem d'estar fent malament.

Convivim amb dues crisis paral·leles que s'alimenten mútuament en un cercle viciós gairebé perfecte. D'un costat la crisi financera, que escanya el crèdit, que impedeix finançar el dèficit públic i que obliga a les administracions a retallar despeses i inversions. I d'altra banda la crisi de demanda derivada de la falta de crèdit i de la retallada de la despesa pública, que retreu el consum i fulmina la inversió generant més atur i menys ingressos públics, tornant a agreujar el dèficit. Això augmenta l'interès del deute i obliga a retallar més despeses. I l'economia s'enfonsa i torna a entrar en recessió.

Si no trenquem aquest bucle no hi haurà manera d'estabilitzar la situació i correrem greu perill de caure en picat, com ha succeït a Grècia. És indubtable que cal reduir despeses supèrflues en les administracions públiques i millorar la seva eficiència, però si no acompanyem aquestes retallades amb polítiques expansives que encoratgin la demanda ens enfonsarem irremeiablement. No podem dependre únicament de l'exterior (exportacions i turisme) per impulsar la nostra economia. No és suficient i ni tan sols podem assegurar que el seu bon comportament conjuntural es mantingui en el temps. Ara el més urgent és estimular la demanda encara a risc de sobrecalentar l'economia.

Amb les administracions públiques retallant i llançant gent a l'atur, només les empreses, i especialment les pimes, poden crear ocupació. I para això necessiten tenir treball. El principal problema de les nostres empreses és avui la falta de treball. Tot la resta, el finançament, la reforma laboral, la simplificació administrativa, àdhuc sent important, no serveix per res si no hi ha treball. Cal tenir-ho clar. Necessitem mesures públiques d'estímul per activar la demanda. Assumint els riscos i els costos que això comporta, entre ells la reforma del sistema tributari. Aquesta és ara la màxima prioritat.

I tornant al principi, si l'equip mèdic (i no em refereixo només els polítics), després de tres anys d'intents, no ha sabut donar ni amb el diagnòstic ni amb la teràpia, una de dues, o canviem de metges, o comencem a automedicarnos.