Els dubtes d'Angelica
Davant el mirall del tocador miro el meu rostre trist, mentre amb gest absent pas, una vegada i una altra, el raspall pel meu pèl. M'està sent molt dur el separar-me de tu definitivament. Et vaig conèixer fa dos anys i vint dies. Vas arribar quan més ho necessitava; eres un regal embolicat en paper de cel·lofana.
"La Columna" de Francisco Ponce Carrasco d'Horticultura - 187, setembre 2005.
Davant el mirall del tocador miro el meu rostre trist, mentre amb gest absent pas, una vegada i una altra, el raspall pel meu pèl.
M'està sent molt dur el separar-me de tu definitivament.
Et vaig conèixer fa dos anys i vint dies. Vas arribar quan més ho necessitava; eres un regal embolicat en paper de cel·lofana.
La teva senzillesa em va seduir des del principi. I vaig aconseguir fer-te al meu gust.
Com a dona experta, les meves mans àvides van explorar el teu cos; tu també vas conèixer els meus més íntims secrets; riem junts, plorem junts.
Quants dies, a l'alba, m'has despertat acariciant les meves oïdes amb tu dolça música.
Parlàvem i parlàvem, el diàleg ens unia; en les meves hores de solitud et vaig buscar; sempre em vas ajudar mussitant un torrent de belles paraules.
Amb freqüència vaig presumir de la teva companyia, especialment davant les meves amigues.
Quan eres tu qui em cridava, acudia amb premura per atendre't; mai et vas separar del meu costat, cos amb cos units, caminem per la vida, durant mesos, anys, pendents l'u de l'altre.
Recordo amb plaure el molt temps que vaig viatjar, vaig menjar, vaig dormir: vaig viure amb tu.
Sense saber molt bé perquè, un dia, els dos vam saber que el nostre estava acabant; ja no era igual. Van venir els desencontres, les interrupcions en la nostra comunicació. Tot semblava trencat, erm, gastat.
Em dol pensar que potser altres mans t'acariciaran de nou; a altres dones, en les seves oïdes, posaràs belles paraules. No serà fàcil explicar perquè ja no estem junts. Hauré d'explicar el magnífica que ha estat nostra primera etapa, quan la vida era com un espai en blanc que tots dos desitjàvem compartir i omplir amb intens fervor. Silenciaré la resta: la solitud, el fastig, la indiferència final.
Ara ens mirem, et veig vell i antiquat, sobretot perquè em sento una dona vital, renovada. Encara que accepto que sóc una mica egoista.
Encenc la llum de la tauleta de nit, poso la ràdio i escolto una melodia de Camilo Sesto: Una mica del meu, una mica de mi, es va morint... Apago el receptor amb ràbia mentre em pregunto indignada perquè dimonis tinc aquesta estúpida sensació de culpa, i la gola, seca, incapaç d'emetre paraula alguna; si al cap i a la fi només pretenc canviar-te per un altre mòbil.
