Phoenix roebelenii, la gran nana

Aquesta palmera de petit port va ser introduïda i àmpliament distribuïda per Europa a mitjan segle XX. El seu ja llarga trajectòria en paisatgisme la consolida com una protagonista indiscutible que mereix sempre un lloc singular en el jardí.

La Phoenix roebelenii és una petita palmera  procedent de les ribes del majestuós riu Mekong a la Indoxina. Va ser descrita per primera vegada  en 1889 per un botànic alemany  anomenat Carl Roebelen, expert col·leccionista d'orquídies qui la va recol·lectar per primera vegada després d'una visita a Laos. Per desgràcia en la seva primera trobada no va poder aconseguir ni flors ni fruits, doncs aquests  servien d'aliment tant a micos, gats salvatges i altres animals ribereños que les acumulaven per centenars en els seus caus.

La Phoenix roebelenii va ser introduïda i àmpliament distribuïda per Europa a mitjan segle  XX,  avui es troba amb  molta facilitat en qualsevol "garden center", tant  com a planta d'interior com d'exterior, a causa de la seva fàcil reproducció i popularitat entre els viveristas. I és que les "robelinis" són unes palmeres molt versàtils quant al seu hàbitat i ecologia. En el seu lloc d'origen aquestes palmeritas colonitzen, en petites agrupacions familiars, les àrees  rocoses  del riu.

Poden sobreviure a lleugeres gelades; personalment he pogut comprovar com a palmeres en cultiu des de petites han sobreviscut després de cremar les seves fulles més d'un hivern consecutiu a temperatures de fins a - 5ºC, si bé aquestes gelades no van ser mes allà d'un parell de nits.

Descripció

La Phoenix roebelenii és una palmera a petita escala en tots els seus aspectes. Té un prim tronc de creixement sinuós rematat en el seu extrem per  petites i gràcils fulles plumosas dotades a la seva base de llargues i agudes espines. Les restes d'aquestes fulles no són persistents en el tronc i després d'uns pocs anys es desprenen al costat dels sedassos que produeixen els teixits que s'entremesclen  en el cogollo deixant uns característics tocones que romanen adossats al tronc "erosionant-se" amb el pas dels anys  fins a quedar reduïts a una petita cicatriu que roman inseparable del fals tronc.

Els individus originaris del riu Mekong són de tronc molt prim i fulles poc vigoroses i vistoses mentre els que es conreen són de tronc molt mes robust  i  fulles  molt compactes, frondoses i lustrosas. Aquesta sèrie de característiques tan diferents  pot ser que es deguin al fet que les "robelinis" de cultiu tenen unes condicions òptimes per al seu desenvolupament molt millors de les quals gaudeixen els individus en el seu lloc d'origen i per això mostren una aspecte mes sa que les seves companyes vietnamites. Una altra teoria defensa que, probablement la palmera que es conrea i que avui aquesta més estesa, sigui un híbrid millorat que es va obtenir en el seu moment i que s'ha anat reproduint fins avui d'avui. Donada la "promiscuïtat" del gènere Phoenix jo m'inclinaria per creure aquesta última teoria.

Ús en Jardineria

Aquesta petita palmera té un amplísimo ventall de possibilitats paisatgístiques. Com tots els seus col·legues de gènere, donen un excel·lent resultat en grups (molts viveristas les conreen així) de dos tres i quatre troncs, doncs de forma natural no reprodueix hijuelos a la seva base. Són molt decoratives presentades com a  exemplars solitaris en contenidor, perfectes per a decoració de porxos i patis, doncs toleren aquests microclimes perfectament, sempre que estiguem en un clima temperat. Tenen una gran longevitat plantades en jardineres a l'interior si bé aquestes plantes encara que vagin molt bé a l'ombra, requereixen gran numero d'hores i intensitat de llum.
En l'actualitat aquesta palmera s'aquesta conreant cada vegada mes en la península, encara que l'àrea de cultiu es limita a l'Espanya càlida i sobretot en les Illes Canàries, on és profusament conreada fa ja alguns lustres.

En definitiva, la Phoenix roebelenii és una de les palmeres més completes que avui tenim al mercat, el seu ja llarga trajectòria en el nostre paisatgisme la consolida com una  protagonista indiscutible que mereix sempre un lloc singular en el nostre jardí per petit que aquest sigui.

Article aparegut en QUEJ 95 (Maig 2002)