La vida segueix igual, sostenia Julio Iglesias a finals dels anys seixanta. I bé, sembla que el temps li va donant la raó. La vida segueix igual, i res fa presagiar que això hagi de canviar en el pròxim futur.

I no em refereixo als efectes de la crisi que, com la grip A, haurà passat entre nosaltres amb gran turbulència mediàtica, deixant-això sí-alguns morts en el camí. Però poc més. Ja es comencen a entreveure símptomes clars de recuperació, que es faran més evidents en els propers mesos. I en poc temps la majoria d'empreses veuran millorar les seves vendes i els seus beneficis, la borsa seguirà pujant, alguns aturats trobaran treball i tornarem a ballar-com si aquí no hagués passat res. Els bancs i les grans empreses seguiran pagant primes astronòmiques als seus directius com si es tractés de futbolistes d'elit, l'economia especulativa tornarà a dominar sobre la productiva, els sindicats seguiran bloquejant qualsevol reforma en el mercat laboral, no pararà de créixer el nombre de funcionaris i un alt percentatge de ciutadans continuarà vivint del subsidi o de la subvenció. Igual que abans de la crisi. Igual. I molt em temo que els pilars de la nostra economia seguiran sent els de sempre: el turisme i, a la llarga, de nou, la construcció. I un flux de nous immigrants que, ni tan sols en el més profund de la recessió, ha deixat d'augmentar.

De què haurà servit, doncs, la crisi? Quines conseqüències han tingut tantes reunions d'estadistes en les que s'anaven a forjar els fonaments del nou capitalisme? ¿Què ha quedat de tantes prediccions de prestigiosos economistes i acreditats organismes internacionals en què s'afirmava que ja res tornaria a ser com abans, que nous controls i regulacions impedirien els excessos financers, castigarien l'especulació imprudent i la temeritat en l'assumpció de riscos ?

Es va dir que aquesta era una crisi de valors. I és cert. Jo mateix en un article anterior ( L'emergència dels vells valors) expressava la meva esperança d'un retorn als pilars sobre els quals es va fonamentar el creixement empresarial en el passat. El valor de l'esforç, la responsabilitat en l'assumpció de riscos, la revaloració del llarg termini, el reconeixement de l'experiència, entre molts altres. Però, tot i la duresa del càstig, res fa presagiar que haguem après la lliçó. Sospito que les coses seguiran si fa no fa com abans, que tornarem a caure en els mateixos excessos i que seguirem inflant bombolles que ens esclataran entre les mans de tant en tant. No haurà estat l'Apocalipsi que molts presagiaven. Però haurà servit de molt poc.

Deia Aristòtil, fa uns vint segles, que la corrupció d'una cosa correspon necessàriament a la generació d'una altra. Però, segons sembla en aquesta crisi, el gran filòsof grec s'equivocava. Julio Iglesias, amb el seu etern bronzejat i la seva mà al cor, va ser en això molt més clarivident. La vida segueix igual.