Reptes i amenaces

Una de les més completes i fonamentades estimacions de les pèrdues de l'agricultura mundial situa en dues terceres parts de la producció potencial les pèrdues de collita degudes a plagues, malalties i males herbes i que amb els mètodes actuals només som capaços d'evitar la meitat d'aquestes pèrdues de mitjana. El reial decret 1311/2012 d'Ús Sostenible de Productes Fitosanitaris, que és la trasposició de la directiva 2009/128/CE del mateix nom, tracta de reforçar l'aplicació de la gestió integrada de plagues (GIP) que en aquest cas ha d'entendre's que inclou les plagues pròpiament aquestes, les malalties i les males herbes.

Ha de recordar-se que l'agricultura, en qualsevol de la seva varietat de modalitats, opera en un ecosistema, l'anomenat ecosistema agrícola o agrosistema, que segueix les regles de funcionament de qualsevol ecosistema encara que en aquest cas estigui molt modificat en comparació d'altres ecosistemes més naturals. Encara que una de les modificacions sigui la simplificació del nombre i diversitat d'organismes, la complexitat del sistema segueix sent molt alta. En la meva presentació del congrés Vegetal World, celebrat a València el passat mes d'octubre, vaig utilitzar l'esquema tròfic simplificat de la figura adjunta per assenyalar alguns dels components més destacables de l'ecosistema agrícola en relació amb la sanitat vegetal (veure Figura 1).

Un lleuger càlcul del nombre d'interaccions que poden donar-se en un ecosistema, àdhuc sent aquest molt senzill com podria ser un cultiu anual de curta durada, ens portaria a la conclusió que hi ha milers d'aquestes interaccions entre les diverses espècies de plantes, d'organismes fitófagos, d'espècies depredadores o parasitarias, i de microorganismes que causen malalties o antagonismos en les anteriors; tot això a més influït per la condicions abiòtiques que tenen efecte en tots els components i les seves relacions. Encara que només sigui amb aquesta dada, podem comprendre que la GIP, que tracta d'operar de forma integrada sobre tots els components i les seves relacions, s'enfronta a una complexitat enorme que només el seu profund coneixement permet manejar-ho de forma raonada i raonable.

Un primer pas necessari per al desenvolupament fonamentat i aplicació de mètodes de GIP és el coneixement de l'ecosistema agrícola en el qual volem operar. I la visió ha de ser integrada, global, més enllà de les parcel·les pròpies de les diferents disciplines científiques implicades. L'Ecologia —com a disciplina científica integradora— ens dóna aquesta visió. Desgraciadament, l'Ecologia no sempre ha atès les necessitats de l'ecosistema agrícola, de manera que algun autor ha dit que el control integrat de plagues ha donat més a l'Ecologia del que ha rebut d'ella. És una llàstima perquè una més decidida aportació dels ecólogos al coneixement dels ecosistemes agrícoles beneficiaria molt ràpidament la GIP. Des d'aquí, per tant, pot fer-se una trucada a la recerca en Ecologia perquè dediqui més esforços als agrosistemas.

En el que es refereix específicament a les línies de recerca en control de plagues destaquen tres àmbits en els quals s'ha accelerat el progrés del coneixement i de les seves aplicacions tecnològiques. M'estic referint al camp del control de plagues pròpiament aquestes; no em vaig a referir al control de malalties i males herbes per falta d'espai i perquè, a més, no els conec amb la mateixa intensitat. El primer àmbit inclou el control biològic. Avui dia a Europa, i molt concretament a Espanya, hi ha més control biològic que mai; no hi ha més que veure com l'aplicació del mateix en l'últim decenni en cultius tals com els frutícolas, els cítrics i els hortícoles protegits (menys en maduixa) ha permès la reducció de productes fitosanitaris i el seu més eficient ús. No parlo exclusivament del control biològic en el qual es deixen anar enemics naturals, sinó també d'aquell en el qual s'apliquen les tècniques de conservació d'enemics naturals que són la base en fruticultura o citricultura.

Aquí, en aquest primer àmbit de progrés de la GIP també podríem incloure el control microbià en el qual comencen a disposar-se de manera creixent de preparats a força de bacteris, virus i fongs que causen malaltia en les plagues i s'espera que la presència al mercat d'aquests bioplaguicidas creixi de manera notable en els propers lustres.

El segon àmbit de la gestió integrada de plagues en el qual es progressa acceleradament és en el de les relacions entre les plantes conreades i els insectes i àcars fitófagos. Aquesta relació s'està veient que és tremendament complexa i rica en mecanismes que poden ser aprofitats per comprendre millor la naturalesa dels danys que causen aquests fitófagos en les plantes conreades i per fer que les plantes siguin més resistents o tolerants a les plagues. No oblidem, d'altra banda, que les tècniques modernes de modificació dels genomes de les plantes estan permetent que es disposin de plantes amb mecanismes molt diversos de resistència. El progrés en aquest camp en el plànol comercial està només en els començaments i podria ser més ràpid si perdem la por, que no la cautela científicament rigorosa, a les aplicacions biotecnològiques en l'agricultura com no ho ha tingut la medicina humana i veterinària; no s'entén per què ho té la medicina vegetal.

Per fi, un tercer àmbit d'innovació creixent en els últims temps en la gestió integrada de plagues és en el de la comunicació interna de les espècies d'insectes i àcars (feromones, bàsicament) i la que estableixen amb les plantes de les quals alimenten. A aquesta última ja ens hem referit en el paràgraf anterior; en el camp de les feromones segueix avançant a tot el món la superfície agrícola coberta amb feromones, sobretot per a la confusió sexual (l'aplicació en les parcel·les de cultiu de substàncies que serveixen de comunicació sexual entre mascles i femelles que impedeix la trobada entre tots dos). Tinc la impressió, encara que no tinc dades reals que la fonamentin, que l'avanç en l'aplicació en aquest camp de la feromones no és seguit a la mateixa velocitat per la recerca bàsica sobre com es produeix la comunicació a través d'aquests mediadors. Si aquesta impressió es correspon amb la realitat estaríem en la situació inversa a la descrita en el paràgraf anterior en el qual el ràpid avanç teòric dóna els seus fruits en desenvolupaments tecnològics a una velocitat menor.

Indubtablement l'aplicació del RD1311/2012 va a donar, ja ho està donant i almenys es parla d'això, una empenta al progrés de la sanitat vegetal en l'agricultura espanyola. Des de l'Associació Espanyola de Sanitat Vegetal (Aesave) hem seguit en els dos últims anys la gestació d'aquest desenvolupament legislatiu, tant el propi RD com el Pla d'Acció Nacional (PA) que es deriva de l'anterior i ho seguim fent tractant d'aportar el punt de vista de més de mil professionals de la sanitat vegetal a la taula sectorial corresponent del Magrama. S'han fet avanços importants en les intencions expressades en el PA encara que potser s'hagi estat excessivament lent o cauteloso en alguns aspectes tals com la formació necessària per als assessors de GIP, figura clau per a l'aplicació de la GIP en el camp, o en l'obligatorietat de disposar d'assessors de GIP en cultius que cobreixen milions d'hectàrees de l'agricultura espanyola com els cultius extensius. Caldrà esperar, tal com ha expressat repetidament el Magrama, que estem al principi i que és la seva intenció anar modificant i ampliant el camp d'aplicació previst actualment en el PA.

A partir de l'any 2014 serà obligatori que totes les explotacions realitzin un monitoreo de plagues. Però, assumirà l'agricultor aquests tràmits com una trava o com una inversió? Al meu entendre, si l'agricultor ho veu com un cost més per complir amb les normes estem perduts. És un repte per al món tècnic de la sanitat vegetal a Europa que l'agricultor pugui comprovar que l'assessoria de GIP li permet millorar la productivitat i, per tant, el benefici al mateix temps que compleix amb les normes de l'agricultura europea i li manté els mercats actuals i fins i tot li obre uns altres que són molt exigents en aquestes matèries de salubritat alimentària. Fixin-se la quantitat de tècnics que avui dia actuen en l'agricultura espanyola sota diversos paraigües i denominacions: tècnics de producció integrada, tècnics d'ADV, d'Atria, etc. Ho fan perquè es guanyen el seu sou, perquè l'agricultor veu que els resolen problemes i els ajuden a mantenir la rendibilitat de la seva explotació fins al punt que en la sanitat vegetal de l'agricultura espanyola hi ha un abans i un després que aquests tècnics comencessin a actuar. Si no fos així, haurien desaparegut. Siguem per tant optimistes.

El que marca la diferència en el progrés d'aplicació de la GIP és, sobretot, el tipus de cultiu. Sense fer un recorregut sistemàtic per tots els cultius, els cultius hortícoles, els frutícolas i els cítrics són els que han millorat més sensiblement en els últims anys pel que fa al control de les plagues en sentit estricte, és a dir, el control d'insectes i àcars fitófagos; no m'atreveixo a opinar sobre el control de malalties i males herbes. En altres cultius com l'olivera o l'alfals, per exemple, han experimentat avanços notables en plagues concretes. És una visió, la meva, molt parcial i altres col·legues poden tenir una altra opinió. Hi ha diversos indicadors que, de conèixer la seva evolució en els últims lustres, ens permetrien respondre amb més precisió i objectivitat a la pregunta dels cultius i comunitats més actives en aquest camp. Entre elles, no hi ha dubte que es troba Andalusia, la qual cosa no pot sorprendre'ns donada la importància de l'agricultura en aquesta Terra. La presència de diverses universitats i el CSIC en la Comunitat amb programes molt rellevants per la GIP, l'esforç de l'administració a promoure l'associacionisme al voltant de l'assessoria tècnica en sanitat vegetal, el dinamisme d'alguns sectors agrícoles punters a recaptar aquesta mateixa assessoria són factors que, entre uns altres, han ajudat a oferir aquest progrés tan significatiu en la Comunitat.

La producció integrada és una tecnologia que ha progressat molt en relació amb l'avanç científic des del seu enunciat formal fa una mica menys de 50 anys. Destacaria en ella l'èmfasi que es posa en el desenvolupament integrat de la tecnologia de produir i protegir les nostres collites. No té cotilles apriorísticos si no estan avalats per les dades. Els productes fitosanitaris cobreixen les necessitats de control quan l'agrosistema no ofereix alternatives o no sabem aprofitar-les. Són, per tant, imprescindibles en moltes ocasions però àdhuc en aquests casos podem utilitzar-los millor del que ho fem en ocasions i, malgrat el progrés experimentat, seguim mancats d'eines necessàries per a un ús més sostenible dels fitosanitaris; per exemple, de valors fiables de llindars econòmics i de tècniques de seguiment fenológico de poblacions d'insectes i àcars.

Hi ha insectes i àcars que són beneficiosos per al control de plagues. La seva utilització és creixent i en alguns casos espectacular la velocitat amb la qual ha crescut el seu ús. El cas del control de plagues en els hivernacles en la conca septentrional del Mediterrani és una de les mostres més il·lustratives. No es pot dir quins són els enemics naturals, ni tan sols els més comuns ja que seria necessari molt temps però avui dia hi ha més de cent enemics naturals que es venen a Europa per al control biològic per part de desenes d'empreses. Àdhuc sent espectacular aquests avanços, ho són tant o més els registrats en el control biològic de conservació —conservar i potenciar els enemics naturals que ja tenim en els nostres agrosistemas. A Lleida, fa quinze anys eren necessaris 4 o 5 tractaments específics per al control de l'anomenada ‘aranya vermella’ de les pomeres; avui dia la mitjana de tractaments específics per a aquesta plaga està per sota d'un. L'aparent miracle s'ha a causa que hem après, gràcies a la recerca que s'ha fet a les universitats i a l'assessoria dels serveis de sanitat vegetal i els tècnics d'ADV, a manejar els àcars depredadors que estan presents en els nostres horts de pomeres i pereres. D'aquests exemples hi ha uns quants en l'agricultura europea. Cal conèixer millor quin depredadors, parasitoides i entomopatógenos tenim en els nostres camps, com funcionen i aprendre a treure partit dels mateixos.

Des de fa temps coneixem que les plantes tenen compostos que els permeten defensar-se dels insectes i àcars fitófagos que pretenen obtenir en elles el seu aliment. No és per tant estrany que l'home va pensar ja fa temps a extreure'ls per al control de plagues i posteriorment va aconseguir sintetitzar-los per a una aplicació massiva a un preu raonable; és l'origen de diverses matèries insecticides d'àmplia utilització. Altres matèries insecticides han trobat el seu origen en altres fonts naturals com a diversos microorganismes i organismes marins. El seu ús, no obstant això, és en ocasions molt confús; conviuen en la mateixa denominació productes de naturalesa i manera d'acció raonablement coneguts i amb eficàcia demostrada amb uns altres molt menys contrastats. Crec que seria necessari posar una mica d'ordre en aquest sector; es beneficiarien els productes millors.

La GIP en les hortícoles intensives i, sobretot, en les protegides ha avançat espectacularment en el que va de segle. A Catalunya el sector és relativament petit si ho comparem amb Almeria, Murcia i Huelva, però ens va permetre en els anys 80 i 90 del segle passat aprofitar primer l'experiència dels hivernacles d'Holanda i Anglaterra i posteriorment desenvolupar el nostre propi sistema molt basat en la conservació dels depredadors i parasitoides que estan presents a l'entorn dels hivernacles mediterranis. En el sud, l'escenari estava preparat per a l'explosió de l'ús de control biològic abans que ho fes en els primers anys d'aquest segle; el camp de Cartagena ja havia aconseguit cobrir la major part de superfície de pebrot amb el control biològic de trips, mosques blanques i altres plagues però va anar l'escàndol dels residus de fitosanitaris no autoritzats en algunes verdures el que va animar a emprar massivament el control biològic a Almeria i resta de Múrcia. Crec que hi ha reptes encara als quals respondre; al meu entendre està pendent treure partit dels enemics naturals que hi ha a l'entorn dels hivernacles per no haver d'estar deixant anar tantes espècies en el mateix cultiu. També segueix pendent una millor utilització del control biològic en la producció de maduixa. Però para això és necessari reforçar la R+D pegada al terreny en els llocs on el cultiu hortícola protegit és el principal mitjà de vida.

Ramón Albajes és catedràtic de la Universitat de Lleida, en el departament de Producció Vegetal i Ciència Forestal, i especialista d'Agrotecnio Center, de l'Irta.