L'ocàs ocasional versus la defensa de l'alegria
1 juny 2009
¿Això que està passant estava escrit? Per a molts sí, ja se sap quants sabien que el que està succeint anava a succeir. Però per què maig es va acarnissar amb la humanitat? 12 de maig - Antonio Vega, el de Nacha Pop, ho deixa tot. 17 de maig - el poeta uruguaià Mario Benedetti, també. 20 de maig - ens diuen que el PIB espanyol pateix la major caiguda en 50 anys.
Dilluns, maig 18 - La guipuscoana Edurne Pasaban corona el Kangchenjunga (8.586 m), entre d'altres amb el veterà Juanito Oiarzabal, convertint-se en la primera dona del món que aconsegueix 12 dels 14 vuitmils. Potser el primer que veiés des del cim fora l'ocàs de la llum de Mario Benedetti. Des d'allà dalt, fregant el cel dels bons, va poder potser topar-se amb l'esperit del cèlebre poeta uruguaià o qui sap si va poder tenir unes paraules amb Antonio Vega, un altre estil, un altre poeta de la moguda madrilenya.
Potser des d'allà dalt observés el tènue apagar dels principis morals, la devaluació de la confiança de la societat benestant en uns senyors que es paguen el kit kat, la piscina i la pay-per-view amb els diners del contribuent, que s'ajusten el vestit de tots els seus cossos particulars. Potser Edurne Pasaban va tenir el privilegi de veure-ho tot des d'allà, a la tercera muntanya més alta del món, perquè no hi ha res millor que la perspectiva per comprendre-ho tot.
I des d'allà, potser veiés, que la caiguda d'un 1,9% del PIB espanyol entre gener i març, la més gran en 50 anys, i el retrocés interanual del 3%, es va produir perquè l'ascens a aquest pic anual del PIB que celebràvem cada any, no es va fer amb els codis de l'alta muntanya, sinó per tal únic d'arribar al pic. Fos com fos. Va pujar a tota costa, de manera fraudulenta per als codis ètics, i es va oblidar el camí de tornada. Sense saber baixar, va arribar la caiguda.
Qui sap si, potser, des de la distància, des de l'altura dels vuitmils, un pugui veure les coses d'una altra manera. Es un pugui convèncer de que encara hi ha esperança. Que potser el de maig fora ocasional. Un ocàs ocasional. Que aquesta sensació d'ocàs definitiu es pot reconvertir, només tornant a treballar. Res estrany, com abans. Treballar per aconseguir coses. Volta al muntanyisme d'abans. A les pujades naturals del PIB. Pot ser qüestió de temps, però de les coses ben fetes, surten coses bones. Encara que només sigui per homenatjar Mario Benedetti, el poeta resistent conegut per defensar l'alegria, fem l'esforç de sortir del revolt fosc, treure el cap a la finestra per veure la noia d'ahir, jugant amb les flors del meu jardí.
