Ai cogombre, Pepiño, PPete

Ploro pel cogombre, tan criticat. Ploro per l'horta espanyola, que a mi em mola, i per Cornelia Prüfer-Storcks, la senadora que va parlar del bacteri del mal amb un desconeixement tan gran que més em porta a la pena que a una frase de condemna. Per què, Cornelia, la van emprendre amb el cogombre, del qual tant goig ens vi, sense haver estat prudent? Què et va passar per la ment?

Ploro per Pepiño, José Blanco López - Pepe, ja que no té parangó, no ho tenim repetit. Ploro per desconeixement i no entenc el moment que va travessar Rubalcaba quan va afirmar "Pepiño, això s'acaba". Què serà del nostre Blanc? ¿Acabarà en alguna cosa tan espanyol, com estar els dilluns al sol?

I ploro pel PPete, que sempre està amb el "Ves-te'n!". Ploro per un partit que arribarà al poder sense saber si aquí hi ha alguna cosa a fer o si és millor emigrar a qualsevol altre lloc. Ploro sense viure en mi, i tan alta vida espero, que moro perquè no moro.

Mals temps per a la lírica, dolents també per l'optimisme, en una Espanya que mira amb por als rescats d'altres, amb un mapa polític de color canviant i una classe política embrancada en el seu micromón i incapaç d'il·luminar el túnel perquè trobem la sortida i, pitjor encara, en una Europa liderada per una Alemanya que sembla recelar dels espanyols. Això del cogombre no ve més que a confirmar que el refranyer espanyol és savi: A gos flac tot són puces. En aquest maremàgnum del desassossec l'indignat és el ciutadà estàndard, el que fins ara aprofitava els cercles per mostrar la seva indignació però que ha trobat un fòrum més ampli on, si més no, comparteix sensacions. Els de Pepiño, els de PPete, els del PPOE com va dir el d'Amaral, feu alguna cosa per arreglar, excedeix els límits del vostre micromón i elimineu als indignats eliminant la indignació.