Se celebra la jornada 'Aspectes tècnics de seguretat en màquines noves i en ús'
19 de desembre de 2013
La normativa de màquines, tant la que afecta al fabricador de la màquina nova com la qual afecta a l'usuari, està canviant constantment, cosa que fàcilment pot passar desapercebuda. Si bé les dues normes legals, la directiva 2006/42/CE per al fabricant de la màquina i la directiva 2006/104/CE (la transposició de la qual a l'ordenament jurídic intern espanyol és el reial decret 1215/1997) per a l'usuari són relativament estables, les normes harmonitzades que les recolzen varien a un ritme frenètic. És sabut que els requisits essencials i les disposicions mínimes són deliberadament ambigus, raó per la qual és inevitable interpretar-los a través de les normes tècniques harmonitzades.
Els canvis més recents emanen de quatre fonts principals:
- L'entrada en vigor de la directiva de màquines 2006/42/CE;
- La retirada de la Norma EN 954-1 i la seva substitució definitiva per la norma EN ISO 13849;
- La publicació de la Norma EN ISO 14119:2013 sobre els enclavamientos associats a resguards;
- La publicació, al novembre de 2011, de l'última versió de la Guia d'aplicació del RD 1215/1997.
La directiva 2006/42/CE inclou dos canvis molt significatius: admet explícitament l'ús del programari en funcions de seguretat i incorpora les definicions de fabricant i de conjunt de màquines, que converteixen en fabricant, ara ja de manera indubitable, a l'usuari que fa canvis significatius a una màquina o junta màquines per automatitzar el procés productiu i fer que diverses màquines que treballaven soltes passin a fer-ho coordinades, com una sola màquina, formant un “conjunt de màquines”. Aquesta obligada assumpció del paper de fabricant, amb les obligacions inherents de marcat CE, expedient tècnic, etc., es deu al fet que, segons la directiva, aquest conjunt de màquines és una nova màquina, diferent de cadascuna de les màquines individuals i, com no és freqüent que l'usuari de la màquina disposi d'un “fabricant” en el sentit clàssic del terme, que accepti la seva responsabilitat lliurant la corresponent declaració CE de conformitat de la màquina “conjunt de màquines”, s'aplica la definició de fabricant: “En absència d'un fabricant en el sentit indicat, es considerarà fabricant qualsevol persona física o jurídica que comercialitzi o posi en servei una màquina o una cuasi màquina coberta per la present Directiva”.
La possibilitat d'utilitzar el programari en funcions de seguretat està portant a modificar substancialment la maquinària nova, que fa un extensiu ús dels servos i variadors de velocitat de seguretat (“drives” en la literatura tècnica anglesa) així com tota una gamma de components de seguretat (relés de seguretat, PLCs de seguretat, cortines fotoelèctriques, …) que es recolzen en electrònica i programari en comptes d'en components electromecànics. La fiabilitat de tots ells i de les funcions de seguretat que se'ls encomanen es justifica mitjançant el PL (performance level, nivell de prestacions) de la norma EN ISO 13849-1, o mitjançant el SIL (safety integrity level, nivell d'integritat de la seguretat); tots dos són una quantificació de la probabilitat de fallada al llarg d'una hora. La norma EN ISO 13849 és molt més complicada que la seva substituïda, la norma EN 954-1, que era purament qualitativa.
Però què passa amb la maquinària antiga, en ús, subjecta al RD 1215/1997? Li afecta d'alguna manera tot l'anterior? La publicació per l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball al novembre de 2011 de la nova versió de la Guia d'aplicació del RD 1215/1997 ho aclareix a la seva pàgina 157 en la qual, referint-se a la norma EN ISO 13849 diu que “…és la (norma) que s'utilitza actualment per a l'oferta de dispositius de protecció o altres subsistemes de comandament específicament desenvolupats per realitzar funcions de seguretat i, per tant, s'hauria de tenir en compte en el cas que calgui implantar aquests dispositius o subsistemes en màquines usades”. Molta més seguretat per a l'usuari… però molta més complexitat!!
