Anna Ros, psicòloga PDG - IESE, Socials KTC & R Global

El pla social en les memòries que acompanyen als expedients de regulació d'ocupació (ERO) s'ha convertit en un dels factors importants per l'autoritat laboral a l'hora de valorar la viabilitat i autoritzar aquests expedients. Dins dels plans socials, entre altres mesures, se sol pactar el servei de 'outplacement' amb l'objectiu de facilitar la recol·locació en el mercat laboral dels treballadors afectats.

Podem afirmar que es tracta d'una bona pràctica i que això evidencia la responsabilitat social de l'empresa envers els seus treballadors, assumint el cost d'aquest servei i oferint alternatives o, més ben dit, facilitant el procés de reubicació professional.

És una mesura útil per al treballador, per a la societat productiva, i per suposat per l'administració ja que, si prospera, l'Estat haurà de fer front durant menys temps als costos socials derivats del subsidi d'atur, i el treballador en actiu tornarà a cotitzar IRPF ia la Seguretat Social, entre altres efectes. Tots guanyen!

Ara bé, cal reflexionar seriosament sobre l'eficàcia i utilitat real dels serveis de 'outplacement' en els temps actuals.

És realista i és viable pensar en l'eficàcia de tal servei o és purament una acció decorativa o, si es vol, una declaració de bones intencions, encara que amb remotes possibilitats sobre aconseguir els propòsits, és a dir, un lloc de treball per als afectats?

De quins terminis estem parlant perquè es materialitzi el resultat esperat?

Quin és el percentatge de recol·locació real?

És important plantejar-nos si funcionen o no aquestes estratègies. Només així podrem prendre mesures per fer resoldre els problemes a les empreses, a les persones afectades i per tant a la societat.

Sembla lícit pensar sobre quina efectivitat real tenen doncs aquestes mesures, si pensem en un context com l'actual en què les taxes d'atur (*) previstes per al 2009 són d'un 17,7 i la prevista per al 2010 d'un 19,7, el que ens situaria en xifres que evolucionen de 3,3 milions d'aturats a gairebé 5 milions.

Així, reformulant la pregunta podríem plantejar-nos:

És suficient aquesta mesura per pal·liar els efectes de l'ERO? O caldria pensar en un altre tipus d'accions complementàries?

I és que, abundant una mica en la reflexió, veiem que alguna cosa no quadra. Així d'entrada hi ha alguns punts que ens criden l'atenció:

Ja no és tant el com, sinó on podrem recol·locar tants treballadors si el mapa de possibilitats es fa cada vegada més petit.

Les matemàtiques associades a aquesta anàlisi són fàcils i no fan falta moltes complicacions. Vegem només dues variables:

• D'una banda, estem vivint la desaparició de moltes empreses
• De l'altra, les empreses que queden, estan aprimant estructures en un intent de ser sostenibles i de poder seguir vives en el mercat

Després, si això és així, podem concloure que cada vegada hi ha menys places disponibles i per tant les probabilitats de recol·locació dels treballadors afectats són cada vegada més escasses.

De moment la corba de probabilitats versus possibilitats evoluciona de forma inversa. Així, cada vegada hi ha menys llocs lliures disponibles en el mercat laboral i cada vegada hi ha més treballadors a l'atur buscant llocs lliures d'ocupar.

El que ens porta a valorar si és realista i vigent pensar, vist l'escenari d'excés de capacitat productiva que està en procés de reestructuració, que el fet de signar en acord de recol·locació 'outplacement' en els plans socials sigui una mesura suficient per garantir un resultat de recol·locació, que és del que es tracta.

Sembla raonable pensar que no ho és. Ho era en un context de moviments "normals" al mercat laboral, però no és el cas actual.

Així les coses, potser és convenient revisar els criteris pel que fa a quina tipologia de mesures podem comprometre per incidir en la població afectada.

Sembla doncs important, cridar l'atenció de l'administració i involucrar-los en un problema que va més enllà de la bona voluntat d'empresaris, treballadors, agents socials, experts professionals del 'outplacement', entre d'altres agents, que, per molt bé que vulguin afrontar seus compromisos i realitzar el seu treball, el resultat final no dependrà de la seva voluntat i interès.

Cal involucrar l'administració i apel·lar a la seva capacitat de generar respostes específiques i extraordinàries d'acord amb l'especificitat i extraordinarietat del moment actual i especialment tenint en compte la probable evolució de l'economia no només a nivell local, sinó també a nivell mundial, en els propers anys, segons les previsions actuals, ja que són aquestes i no altres les circumstàncies a què s'enfronten els empresaris, i en què hauran d'aprendre a sobreviure i competir.

El moment passarà i es regularitzarà i probablement la vigència de les polítiques i accions de recol·locació recuperin el lloc que tenien, però ara mateix, la seva utilitat és, en qualsevol cas discutible, i cal reforçar i complementar aquestes accions amb decisions i activitats que puguin tenir un impacte visible. Si no ho estarem negant una evidència i signant un paper mullat sense impacte efectiu sobre una situació real.

Potser part de les mesures a emprendre hagin de venir més de la mà de la necessitat de replantejar el marc jurídic-normatiu laboral, que s'insinua cada vegada més urgent, que d'accions de recol·locació sobre teixits productius cada vegada més deprimits.

(*) Taxa d'atur (% població activa EPA) Font: Funcas