Probablement la crisi sí que existeix
2 febrer 2009
Continua preocupant, però gaudeix la vida. I sobretot recorda, que cada dia que passa és un dia menys de crisi. Dèiem no fa molt que sense crisi no hi ha paradís. Diuen que Einstein va dir que "sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la ". És clar, el que no diuen és que Albert Einstein va viure de 1879 a 1955 i que, per tant, els seus objectes de primera necessitat no eren ni un telèfon mòbil d'última generació, ni un tot terreny lluent de màxima potència, gran confort i gran consum per anar els diumenges a pel pa, ni molt menys una casa decorada com en les revistes de moda. A més, segur que les crisis que conèixer Einstein, que només va patir la primera i la segona Guerra Mundial, van ser de chichinabo.
Al comú dels mitjans, als que habitem en aquesta franja còmoda dels ingressos regulars i els capricis consumistes satisfets, la situació ens atemoreix perquè veiem com aquesta vida de rics se'ns s'escorre entre els dits.
Almenys ja no hem de dilucidar la gran incògnita de si la crisi existeix o no. Aquesta polèmica està superada per donar pas a una altra. De qui és la culpa? A mi que em registrin! Però hem de trobar un culpable. A més d'haver après a viure com rics hem assimilat l'obligació de buscar sempre un culpable. Si fa calor, la culpa és del canvi climàtic provocat per les grans multinacionals que dominen el món i controlen el poder, si plou molt, també i no diguem si neva. Si hi ha un cicló que es porta tot menys la crisi, el culpable del cicló són les autoritats, per no haver estat capaços de, o bé frenar el cicló, o bé fer que es porti la crisi. Així doncs, necessitem un culpable. Però un de veritat, omnipresent, omniscient i totpoderós. Els banquers no poden ser-ho, perquè malgrat tot se les han arreglat per presentar uns beneficis que posen de manifest la seva capacitat per generar riquesa, la seva pròpia. Déu tampoc, perquè probablement no existeix, però és que encara que hi hagi no pot tenir la culpa d'aquesta desgràcia. La incògnita és complexa per tant, però les respostes possibles es poden resumir en dues: o la culpa la tenim tots o no la té ni Déu.
