Una joia de mort
Ja res és com abans. Ni morir-se. Resulta que, ja cadàver, si un vol, a un li cremen, perdó, li s'incineren, i en les seves cendres els familiars planten un arbret que s'alimenta dels minerals de les cendres d'un i creix, l'arbre, creix i creix. I qui sap si en un incendi d'estiu l'arbre que va créixer amb les cendres del mort alimentant les seves arrels torna a les cendres i inicia de nou el cicle de la vida sense fi. Tan fàcil com és comprar un avet de plàstic per Nadal, per què ens compliquem tant la vida?
Però la cosa no acaba aquí. El ventall de l'oferta d'aquest engranatge infinit que és el consumisme sembla haver trobat en els morts una font nova d'expansió. Resulta que, si un pensa que plantar un arbre en les cendres d'un ésser estimat no és adequat, pot fer-se un diamant. Sí, sí, deixem ja la bijuteria o aparquem ja el piecerío de plàstics de coloraines que adornen les nostres cares i cossos i apostem sense complexos pel diamant. Una empresa suïssa ofereix la possibilitat de transformar les cendres en petites gemmes per immortalitzar el record del difunt. Això que sona a broma o fantaciencia no ho és i algunes funeràries espanyoles ja ho ofereixen. Es tracta de sintetitzar en diamants el carboni que es sostreu de les cendres a través d'un procés de transformació (grafitització) que inclou la seva submissió a altes temperatures i pressions. La conversió del mort al diamant té un preu, segons com es miri, que pot ser car o barat, no sabemos.000 euros.000 euros.0 euros. És uns diners, però si el mort va ser previsor i va emparaular en vida el seu pas pel foc i el posterior ressorgir de les cendres en un aparatós diamant, el familiar premiat amb la joia es pot donar per satisfet. ¿S'imaginen a un ésser estimat amb cara de diamant al dit anular?
Si l'avet de plàstic donaria en orris amb les cendres com a adob, una imitació de joia, un plastiquito apanyat, acabaria a cop d'injecció amb aquest sofisticat sistema per tractar els nostres morts. Home, és cert, no és el mateix portar l'avi en l'anular que a un tros de resina. Emocionalment no és el mateix, però si ens posem pràctics... El plàstic, ho diem sempre, ens treu molts morts de sobre. Abarateix, alleugereix, estalvia esforços, adorna fins i tot nadalenques quan un decideix recórrer a un d'aquests avets que substitueixen els de veritat. El plàstic no mor en molt temps. I si mor, ho canviem ia córrer.
