Díaz Ferrán com a símptoma

No sé si quan llegeixin aquest article Gerardo Díaz Ferrán haurà dimitit com a president de la CEOE. Si no ho ha fet, hauria de fer-ho. Hauria d'haver fet en el primer moment, quan va saltar a la llum el greu problema d'una de les seves empreses, Air Comet. Les imatges aparegudes en tots els mitjans de comunicació d'aquests infortunats clients que van perdre els seus vols, retinguts als aeroports sense saber com tornar a casa, i les seves desafortunades declaracions culpa per haver confiat en una companyia insolvent, la seva, abocada al tancament, li invaliden com a màxim responsable de la principal organització empresarial espanyola.

La CEOE és, o hauria de ser, una organització representativa. I el seu president hauria de ser, i sembla, un empresari irreprotxable, un emprenedor modèlic amb el qual poguessin sentir-se identificats els empresaris espanyols, majoritàriament, per cert, petits i mitjans empresaris entre els quals tinc l'orgull de contar. Jo, personalment, no em sento representat per Gerardo Díaz Ferrán i crec que hauria de dimitir. I pel que sembla no és la meva una opinió singular. La comparteixen el 85% dels empresaris i executius dels més de 1.000 que han respost a l'enquesta plantejada per Interempresas.net a la seva pàgina web. Un resultat que admet poques interpretacions.

Però, més enllà de la decisió personal de don Gerardo, el que veritablement ruboritza és la defensa acrítica i el suport incondicional dels 21 vicepresidents de la CEOE perquè segueixi en el càrrec. La pitjor imatge del corporativisme, de la inclinació al poder i del col·leguisme patronal més passat de moda. Em sembla vergonyós que el màxim representant dels empresaris sigui algú l'empresa no pot tornar un crèdit de 26,5 milions d'euros a Caja Madrid, sent ell mateix vocal del seu consell d'administració. És lògic i lloable que un empresari infortunat rebi en l'àmbit personal el suport i la solidaritat dels seus col·legues. En el personal. Però en l'àmbit institucional hauria haver-li suggerit la seva dimissió o, si no, haver-li cessat en el càrrec. Una organització que ha de negociar amb els sindicats i amb el govern, en un context tan summament crític com l'actual, no pot tenir un president feble, amb un currículum professional entelat i una pèssima imatge pública. I molt menys un president que ha perdut credibilitat i representativitat entre la major part d'empresaris espanyols.

Amb una perspectiva més àmplia, haurem de reflexionar sobre el paper de les organitzacions empresarials i també dels sindicats. La seva poca transparència, el seu escàs arrelament, la seva limitadíssima representativitat, el seu funcionament endogàmic, el seu anquilosament, la seva inclinació a la butaca (l'anterior president de la CEOE va estar 23 anys en el càrrec). De tot això el cas Díaz Ferrán és només un símptoma. El símptoma d'una malaltia més seriosa.