Aquest article ha estat escrit originalment en castellà. L'hem traduït automàticament per a la vostra comoditat. Tot i que hem fet esforços raonables per a aconseguir una traducció precisa, cap traducció automática és perfecta ni tampoc pretén substituir-ne una d'humana. El text original de l'article en castellà podeu veure'l a De lo metálico y de lo humano
Del metàl·lic i de l'humà
Ibon Linacisoro
Director15/03/2007
Director15/03/2007
I per què no un altre punt de vista? El sector de la màquina-eina, el sector de la transformació del metall, es relaciona entre el comú dels mortals, entre els quals el menys comú és treballar en aquest sector, amb una mica dur. No físicament. Aspre per a l'ésser humà, mancat de suavitat, res amè, poc proper a la nostra condició d'humans. Però és, sens dubte, una mala transmissió a la societat del que la indústria pot fer per nosaltres. Perquè el metall és calenta després de ser escalfat i fred després de ser refredat. És permeable al que li fem, influenciable per la mà ferma de qui sobre ell vol actuar. És fidel durant un temps al que més se li aproxima. Per què no escalfar en el metall durant el cru hivern, deixar-nos embolicar per la seva llis tacte envoltant? Per què no refredar amb ell en els mesos d'estiu? El dur metall sap ser càlid, pot ser-ho i fins i tot, potser, fins vulgui ser-ho. Doncs no s'entén si no és així el seu deixar-se estimar, malear, per facilitar l'esbojarrada carrera dels humans cap a una meta inexistent, desconeguda, per un camí adornat de nombrosos objectes metàl·lics deformats, mecanitzats, sotmesos a cinc eixos, tornejats, mandrinatge, roscats, tractaments tèrmics, agressions superficials. Què seria de nosaltres sense aquest dur metall que escalfa quan cal escalfar, refreda quan cal refredar i suporta quan cal suportar? En el fons ho sabem. No conscientment, però en algun racó de la nostra bola d'os es troba la idea que sense el metall no seríem res i no ho seríem, per tant, tampoc sense aquestes màquines totpoderoses que retornen el metall a la seva forma original, aquella de la qual van partir, doncs no sembla factible que un material adquireixi formes tan complexes si no és recordant el camí cap a la seva forma original. I és possible que, precisament per saber-ho, encara que no sapiguem que ho sabem, ens veiem impulsats a gaudir del harmoniós moviment d'una màquina-eina i siguem capaços de quedar mirant, abstrets, amb la mirada atenta i els pensaments perduts, com una eina actua amb determinació però sense agressivitat sobre un bloc d'acer per treure d'ell la peça que porta dins. Potser per això en les fires es concentri també un públic no professional que només vol veure màquines pel pur plaer de veure actuar. Perquè en el vaivé controlat d'un mecanitzat de cinc eixos hi ha alguna cosa d'humà, una mica de carícia que aproxima l'espectador al dur metall sotmès a l'eina. I en el fons, fins al més dur dels humans, fins i tot els que han ocultat el seu cor després d'una cuirassa metàl lica, cedeixen en la seva duresa per permetre que la seva armadura transmeti una calor agradable a l'interior de la seva condició de ser.