L'habitatge del futur

El món actual es caracteritza principalment per una acceleració exponencial en els processos de transformació de l'estatus personal de l'individu, així com de les relacions entre el cos social més proper en el qual viu i el seu entorn físic (Comunitat humana versus Naturalesa). En síntesi, la incidència dels punts anteriors es deuria a que:

1. Les transformacions personals (ensinistrament, formació, i coneixements) permeten una creixent mobilitat social. La idea de pertinença a una classe social s'ha quedat obsoleta.
2. Les transformacions en les relacions amb el cos social més immediat han modificat les relacions familiars, laborals i d'oci.
3. La transformació de l'entorn físic deguda a l'expansió de la població està donant lloc a noves formes d'obtenció de recursos i producció d'aliments, de béns i serveis, i de noves formes de relació amb la natura.

Tot això, en incidir en les formes de vida, i per tant en l'habitatge, ha deixat en desús l'encara arrelada idea d'un habitatge per a tota la vida. La major part dels problemes urbans deriven d'aquest desfasament.

Per tant, per resoldre els problemes plantejats, l'habitatge hauria de permetre al llarg de la seva vida útil canvis en l'estatus personal de l'individu, en la seva situació familiar i en les seves relacions laborals (canvi en el tipus o en la forma de treball) , així com en la localització física del treball.

Per a això es fa necessari:

• Transformar el concepte d'habitatge
• Canviar l'actitud de disseny
• Modificar la seva forma de producció (fabricació)
• Desenvolupar noves formes de propietat
• Reformar la promoció, gestió, ús i manteniment
• Transformar la seva substitució i permetre la reutilització, i el reciclatge posterior del conjunt i les parts
• Permetre'n la deslocalització facilitant el canvi de lloc, local o geogràfic

Com en moltes altres àrees del coneixement, les paraules van per davant dels fets. Probablement adjectivar qualsevol cosa d'intel ligent sigui, per si mateix, poc intel ligent. Fins i tot com a dotació humana extraordinària en el regne animal, el propi concepte d'intel ligència és objecte d'intens i apassionant estudi i debat. Però sens dubte existeixen avui dia edificis intel ligents com n'hi ha idiotes, en sentit figurat. Aquesta distinció elemental no hauria de necessitar més atenció, cosa que no vol dir que el tema no requereixi d'una reflexió més àmplia.

Podem negar la pertorbació que dispositius electrònics i automatismes provoquen en la nostra percepció de l'espai que habitem? Podem mirar-los amb menyspreu per no pertànyer, sense més, al catàleg de la indústria de la construcció actual? Estem instal·lats en una mirada obsoleta sobre alguns dels agents que, de facto, intervenen en la nostra experiència del medi construït? Aquesta comunicació no vol ser un manifest tecnòfils. Sí que té com a objectiu minar la idea reduccionista que aquests sistemes no pertanyen a la caixa d'eines de l'arquitecte. Hi són per a ser usats, experimentats, i repensats en una dimensió arquitectònica la trajectòria és encara erràtica, novell, però que ocupa actualment a nombrosos col·lectius i creadors-no només arquitectes-doncs, a més, al nostre parer, condensa inquietuds de la cultura contemporània .

La condició adaptativa ha inspirat teories i definicions sobre intel ligència, a l'hora d'explicar les seves desencadenants i maneres d'operar. Però aquest terme té la seva història pròpia en arquitectura. Podrien trobar exemples més llunyans que aportin perspectiva històrica de com aquest aspecte ha anat transformant-se, però una fita en la història de l'adaptabilitat en arquitectura segur va ser l'ús de l'acer en la construcció, un material que introduïa valors inèdits, com la possibilitat de reconfiguració , modulació, la industrialització i el reciclatge.

Transgredir la naturalesa estable de l'arquitectura ha estat font d'inspiració per innombrables projectes. Dinamisme en les formes, la variabilitat de la llum, els reflexos, han estat instruments recurrents, així com la inclusió d'elements mòbils per produir espais ad hoc, configurables per a una situació particular.

El concepte d'edifici intel ligent prové de la indústria de la construcció dels anys 60. Va ser promogut a l'arribada dels primers ordinadors-els usuaris van posar en circulació l'expressió intel ligència artificial el 1956 -, però també afavorit per un entorn cultural que, en aquella època, sobreestimava les expectatives del progrés tecnològic.

El seu enfocament (del qual som hereus) que era inicialment pragmàtic i assistencial, va passar per alt la possibilitat que aquests sistemes puguin ser dissenyats per incidir en el desenvolupament d'una experimentació arquitectònica amb un sentit molt més ampli. No en va, l'edifici-objecte anomenat 'intel ligent' no ha passat de ser un mer assistent que ens obre les finestres, seca la roba, o presa imatges sense seleccionar per a la protecció de l'habitatge (o de les oficines i altres edificis) , però poc més.

No obstant això, al que en el món del carrer es denominava genèricament intel ligència se li han anat afegint alguns matisos procedents d'un altre tipus de consciència: així, ara podem parlar d'intel ligència creativa, d'intel ligència cinestèsica, intel ligència lingüística, o fins i tot d'intel ligència emocional, i s'han separat els seus processos segons a quins fins o dimensió de la consciència estigués orientada.

Podrien ser afegits aquests matisos també al nostre edifici-objecte intel ligent? El destí immediatament utilitarista de la gran majoria dels automatismes empleats en arquitectura ens ha portat, en l'esfera d'una domòtica entesa únicament com a recerca de nivells superiors de confort i control, cap a l'ocupació multitud d'aparells de tot tipus i d'automatismes que no prenen 'decisions', sinó que responen a impulsos elèctrics moguts per un sensor que rep radiació solar, temperatura o qualsevol altre paràmetre de l'entorn físic. No fan altra cosa molt diferent al que fa un sofisticat despertador matutí programable.

Però, què passaria si desposseís a l'actual domòtica d'aquest objectiu cegament servil? Aquesta pregunta, poc nova en l'àmbit artístic, es podria traslladar a l'arquitectura per fer-nos veure la faceta que aquests sistemes poden tenir com a pròtesi amplificadores, amb una certa capacitat de decisió, i no només com a cecs mecanismes que responen a simples estímuls, sempre de la mateixa manera.

Lluny de plantejar la mera hibridació tècnica com una nova cosmovisió de l'arquitectura, tal com ho van fer els moviments futuristes en el passat, es tractaria ara d'ajustar el pas davant el fet incontestable que la disciplina arquitectònica, tal com avui la coneixem, va perdent cada dia més protagonisme en la codificació del nostre entorn construït, a favor d'un variat paisatge de sistemes electrònics ajustables, personalitzables, transportables i integrats, que, en conjunt, construeix una mena d'espai mental, del qual la gran majoria d'els arquitectes no hem estat conscients.

El terme habitatge intel ligent es refereix, en aquesta comunicació, a aquella capaç de controlar, no només la seva relació directa amb el propietari, administrant les seves necessitats funcionals immediates, sinó aquella que a més pot aprendre de situacions precedents.

Seria l'habitatge que estudia els hàbits i conducta dels seus habitants, la qual reconeix individualment a cada un d'ells i també als visitants habituals o esporàdics, la que sap les seves manies i costums. Aquella que, igual que els majordoms de les novel·les de la primera meitat del segle XX, és capaç de suggerir activitats i solucions personalitzades per als problemes domèstics del moment i recomana orientació per als pròxims anys. És a dir, la que pot formalitzar una certa conducta social que relaciona la casa amb els seus habitants i l'entorn proper i remot.

L'anomenada habitatge intel ligent podria ser l'habitatge del futur. No és un objecte definit. És un conglomerat constituït per un suport físic, materialitzat per la qual cosa habitualment s'entén per 'casa' (peces o habitacions juntes o disperses), pels seus habitants i aquells amb els que es relacionen, a més d'una difusa aglutinació d'elements de tot tipus, des de sistemes mecànics, interruptors, actuadors, cablejats antenes, components electrònics, programes, i un llarg etc. És, per tant, un concepte de llarg abast els límits seran tant més difusos com ho sigui la societat en la qual s'insereix i de la qual depèn.

Conducta social habitatge - habitants

L'habitatge intel ligent no només es preocuparia del confort físic dels habitants que hi ha al seu interior, (com és l'habitual, és a dir, mantenir determinat nombre de paràmetres dins d'una sèrie de valors fixats prèviament: temperatura, humitat relativa, ventilació, etc .), també estudiaria les seves necessitats individualitzades, analitzaria les relacions personals dels habitants i els seus conflictes, s'avançaria a ells, i intentaria en tot moment que les relacions entre ells i amb la casa fossin que aquest fos el més còmodes possible per a cada un dels integrants del grup.

Conducta social habitatge - habitatges

L'habitatge intel ligent seria aquella que, a més, es comunicaria diàriament amb altres habitatges, de l'àrea propera o remota, que estiguessin en condicions semblants. Intercanviaria experiències d'aquestes relacions, (les que té tant amb els habitants com amb el medi físic) i emmagatzemaria les noves per aprendre d'elles assajant noves respostes i millorant els seus coneixements.

Conducta global a escala urbana

Tot això finalment portaria a fer aflorar la ciutat o conurbació intel ligent, constituïda mitjançant la conjunció del saber acumulat d'una intel ligència distribuïda entre tots els nodes de la xarxa, compartida en els seus valors i resultats abstractes però inaccessible pel que fa al coneixement o difusió de les característiques i hàbits específicament particulars de cada un dels subjectes humans als quals dóna suport la xarxa.

Per tant, l'habitatge intel·ligent o habitatge del futur, seria la que, en definitiva, prendria dades, respondria als estímuls, aprendria, comunicaria i emmagatzemaria les seves experiències com a part d'un tot més general i difús, de rang superior, que per la seva falta de centralització, i pels seus coneixements distribuïts podria denominar ciutat intel ligent, la qual podria donar lloc, al seu torn, una imatge personal i no mediatitzada de si mateixa, tant global com local, en cada instant del dia, i en cada moment de l'any. ¿Potser la personalitat de la ciutat?

L'anomenada conducta d'aquest habitatge de localització difusa (que abasta la residència habitual, el cotxe, el lloc de treball, la residència de cap de setmana, la de vacances, els possibles allotjaments temporals, etc.), Es refereix a la sèrie de relacions estímul-resposta de tipus quasi repetitiu que es tradueixen, a mitjà i llarg termini-en una sèrie de pautes que recorden al que en els éssers vius entenem com a conducta. En realitat es podria parlar d'una veritable conducta en el sentit clàssic ja que és reconeixible per l'usuari que interactua amb l'habitatge, encara que en puritat hauria, més aviat, de parlar de conducta virtual.

No hi ha interacció sense retroalimentació. A les instal·lacions interactives, el paper dels sistemes sensors, purs captadors d'informació i actualment dissociats de la resta, és el de possibilitar aquestes accions. Encara que actualment els esforços es concentren en aconseguir una sobreabundant distribució de punts de recollida i processament de dades (Pervasive computing) i en l'optimització d'aspectes energètics, comunicació i dimensions (embedded sensor technolgies), un salt qualitatiu vindria donat pel desenvolupament d'interaccions de segon ordre entre els sistemes. És a dir, que les dades sensados desencadenin escenaris diferents que tornaran, al seu torn, a ser novament sensados.

Sembla bastant probable que tots, o la majoria, d'aquests sistemes que se citen aquí, hagin de patir encara una revisió qualitativa en el sentit que puguin arribar a ser adaptatius o mòbils per si mateixos, però el que no hi ha dubte, és que , fins ara, sempre ha pesat més el valor per si mateixa, de la interfície resultant que la qualitat de la informació que ha de ser rebuda i manipulada pels processadors de dades. Bé és veritat que cap de les instal·lacions i prototips que ara-o en un immediat futur-es puguin mostrar, haurà de tenir una vida tan llarga com la d'un edifici corrent, ja que tant la fragilitat com la fugacitat són una característica comuna a tots aquests nous implements, especialment si els comparem amb els materials o edificació tradicionals.

La vocació comunicadora d'aquests dispositius xoca amb les exigències dels elements arquitectònics tradicionals. Donades les restriccions que imposen les qualitats assenyalades d'aquests artefactes, les seves possibilitats d'aplicació es cenyeixen a llocs que puguin ser controlats, i per descomptat diferents dels encapsulacions en els elements més pròpiament arquitectònics. I no només per problemes només de manteniment, sinó per la obsolescència pròpia i característica de la tecnologia emprada.

En aquest camp de l'anomenada domòtica hi ha prototips de superfícies amb parts mòbils capaços de regular alguns paràmetres lumínics o energètics, que a la vegada, també poden aportar un valor afegit (de disseny) a l'espai on es troben. No obstant això, fins i tot considerant els possibles beneficis de la justa regulació energètica-o d'un altre tipus-que pogués aportar qualsevol d'aquests dispositius, la seva viabilitat econòmica, en una aplicació extensiva, és si més no i de moment bastant improbable.

No obstant, per Ole Bouman, actual director de l'Institut Holandès d'Arquitectura (Netherlands Architecture Institute, Nai), en l'actualitat es presenten condicions decisives per a una certa assimilació i incorporació dels sistemes electrònics a l'arquitectura. Per a ell, aquesta implantació procedirà inicialment de la demanda de col·lectius específics de persones. Per exemple, es requerirà per a ser emprada per aquelles persones grans, o per aquells individus que visquin sols en el seu habitatge, o per les parelles en què els dos membres tenen atapeïdes agendes treball.

També, la incorporació dels sistemes electrònics serà demandada per als habitatges (més del 50%) que només s'ocupen de 10 a 12 hores al dia (les de dormir i poc més) Què passarà en elles durant les altres 10 - 12 hores restants?

Així mateix, és bastant probable que la porta principal d'accés d'aquesta tècnica pugui ser l'originada per la pressió energètica i mediambiental. Per la recerca de sistemes que facin més eficient el consum energètic, a tot el llarg del dia, en el més ampli sentit del terme. Malgrat tot això, o afegit a això, a causa d'un efecte de simetria elemental pel que fa a la nostra percepció de la realitat, una arquitectura animada, atenta, observadora i amablement servicial sembla molt més d'acord amb l'actual vida, acceleradament canviant en gustos, desitjos i necessitats, que la resultant de l'ús de les tècniques tradicionals de construcció. Un input que pressiona de manera imparable i les formes, resultats i impactes cal obligatòriament que explorar.

D'aquí a les xarxes multimodals (socials com facebook o d'interès musical com youtube) a les quals es pot accedir des de qualsevol habitatge i qualsevol lloc d'una ciutat, la capacitat de recerca i d'organització dels mitjans informàtics han generat xarxes urbanes de tot tipus, donant lloc a veritables miniciudades dins de la ciutat, o macrociutats virtuals en xarxa, algunes de les quals arriben a ser ciutats formades per "ciutadans" interconnectats que, des del punt de vista administratiu, pertanyen a països i territoris diferents.

Des d'aquesta òptica, l'habitatge, tal com ha estat habitualment considerada, s'ha començat a esvair d'una manera progressiva però imparable. La seva extensió i dimensions ja no tenen límits precisos ni tan sols fixos. Els seus límits són difusos i canviants. Les seves necessitats i el seu 'territori' també. De la mateixa manera que abans alguns temporers tenien habitatges mòbils o caravanes que utilitzaven estacionalment i que els permetien desplaçar-se amb el seu habitatge al lloc on es trobava el seu treball de temporada, el món de la xarxa permet, per contra, tenir el lloc de treball, o el que es coneix com treballar fora de casa, sense abandonar el propi habitatge física.

D'acord amb aquestes expectatives l'habitatge del futur es podrà configurar, doncs, amb una organització i amb uns estàndards nous que donin una resposta més adequada a aquesta nova situació. Els seus espais podran ser molt més reduïts i la seva organització més compacta. Segons es vagi incrementant la seva intel ligència i la seva capacitat de comprendre el que passa dins d'ella (i, com a conseqüència, pugui començar a prendre decisions i assumir responsabilitats que descarreguin l'usuari de les tasques més rutinàries), l'habitant podrà assolir uns nivells més alts de confort amb una menor quantitat d'espai, ja que podrà fer un ús més racional i precís de cada un dels espais o estades en què es desenvolupa la seva vida diària.

Bibliografia

• Bouman, O. (2005). Architecture, Liquid, Gas. Architectural Design, vol. 75, 1. pp 14-22.
• CC Sullivan (2006). Robatori Buildings: Pursuing the Interactive Envelope. Architectural Record, núm 194, pp 149-156.
• Lorente, Santiago (1991). La casa intel ligent. Cap a una llar interactiu i automàtic. Madrid: Fundesco.
• Tzaneen, José Féllx (2000). Estudi Delphi sobre la casa del futur. Madrid: Sistema.

Aquest article forma part de la ponència que va pronunciar Alícia Ozamiz Fortis, de la Universitat Camilo José Cela, en la passada edició del Congrés Nacional del Medi Ambient ( CONAMA 2010 ), celebrat entre el 22 i el 26 de novembre de 2010 a Madrid.