Responsabilitat i responsabilitats

És indignant que els dirigents dels principals partits polítics segueixin tirant-se les andròmines al capdavant anteposant els seus mesquins interessos electorals als interessos dels ciutadans a els qui suposadament representen. És indecent que al Parlament hàgim d'assistir a debats polítics de vol gallináceo centrats en si cal cridar rescat o línia de crèdit preferencial als diners que hem hagut de demanar per tapar el forat de la banca. És immoral que els uns i els altres, quan estan en l'oposició, tinguin com a únic objectiu danyar a l'adversari sense importar-los el perjudici que causen a la credibilitat, ja no dels polítics, sinó de les pròpies institucions democràtiques davant els ciutadans i davant la resta del món. I, d'altra banda, és ridícul que els nostres principals líders empresarials elaborin informes triomfalistes sobre la salut de l'economia espanyola amb el lloable objectiu d'elevar la moral, però que causen pur enrogiment. És l'hora de la responsabilitat i no de les frivolitats.

Fa trenta-cinc anys Espanya travessava una crisi econòmica, diferent de l'actual, però també d'enorme gravetat. La inflació anual havia arribat a depassar el 45%, el preu del petroli va passar en un any d'1,63 a 14 dòlars i, com avui, l'endeutament de les empreses adquiria proporcions alarmants. En aquella tesitura, el 25 d'octubre de 1977, tots els partits polítics amb representació parlamentària, les organitzacions empresarials i alguns sindicats, van signar els anomenats Pactes de la Moncloa, un conjunt de mesures de profund calat que va permetre a Espanya sortir de la crisi i consolidar la incipient democràcia. Aquells, com aquests, eren moments d'excepció i els dirigents de llavors, des de Manuel Fraga a Santiago Carrillo, van actuar amb la responsabilitat que l'esdevenir de la història els exigia. És molt demanar als nostres actuals dirigents que actuïn amb el mateix sentit d'Estat i altura de mires en aquests moments crucials?

Els empresaris, particularment els d'empreses petites i mitjanes, solen acabar en la ruïna quan han pres decisions errònies o no han sabut prendre les convenients per treure la seva empresa avanci. I els ciutadans del carrer, si no poden retornar el crèdit o pagar la hipoteca, són embargats sense miraments. Fins i tot els polítics, fins a cert punt, depuren la seva ineptitud o els seus desencerts en les urnes, encara que en algun país, com ha estat el cas d'Islàndia, un president ha estat portat als tribunals. Però què passa amb els directius de les caixes i bancs la imprudència dels quals, l'actitud negligent dels quals, la falta dels quals de previsió i de prevenció, ens ha portat fins al desastre? És acceptable que tots ells hagin pogut sortir de rositas i gaudeixin ara de les seves obscenes indemnitzacions, sense haver assumit responsabilitat alguna? I, més enllà dels banquers, què hi ha dels grans empresaris els impagaments dels quals han causat l'enorme forat dels bancs?, qui són, quant han de, quines garanties se'ls van exigir, per què no estan en la ruïna…?

Espanya necessita una catarsi de moralitat que impedeixi que una situació com l'actual torni a produir-se. I això passa per exigir molta major responsabilitat als nostres dirigents i arribar fins al fons en la depuració de les responsabilitats amb els qui han estat els principals causants del desastre financer. Només a partir de llavors podrem començar a sortir de la crisi, que és econòmica però també de valors ètics. Tot la resta són pegats.