La discutida bondat de l'estalvi

I la pregunta és, això és bo o dolent? Un bon nombre d'economistes afirma que, a aquests nivells i en la situació actual, és dolent. D'una banda, perquè és símptoma de desconfiança, quan no de pànic, davant la gravetat de la situació econòmica. De l'altra, perquè la conseqüència directa d'aquest augment de l'estalvi és la reducció del consum, la qual cosa retroalimenta la crisi. Altres, però, argumenten que tant particulars com empreses vivien amb un perillós sobreendeutament que ara comença a corregir-se, i això és positiu. I que, a més, aquest major nivell d'estalvi podrà ser canalitzat pel sistema bancari facilitant el crèdit a les empreses. Com és habitual, els economistes, suposadament experts, no es posen d'acord tampoc en aquest cas.

No obstant això, més enllà del debat tècnic hi ha en aquesta qüestió un rerefons filosòfic que a mi em sembla més interessant. Ja al segle XVIII Immanuel Kant, en els seus 'Lliçons d'Ètica', abordava aquesta qüestió en un capítol titulat 'entorn a l'estalvi', la lectura és certament estimulant. Deia el cèlebre filòsof alemany que "l'estalvi no és una virtut, ja que per estalviar no cal habilitat ni talent [...], fins al més ximple pot amuntegar diners" i argumentava que, en el pla individual, no hi ha raons per jutjar més neci al malgastador que al prudent estalviador. Mentre aquest es priva de la vida present, l'altre es despulla de la vida futura (però que li treguin el 'bailao'). En canvi, quan aborda la qüestió des de la perspectiva social, conclou Kant, que els estalviadors són certament més profitosos per a la societat en conjunt i que només ells "són compatibles amb els fins universals de l'ordre general de les coses".

Kant no era economista ni empresari. I les generacions d'emprenedors que ens han precedit difícilment haurien llegit a Kant. Però la consideració de l'estalvi com un valor positiu, com un element de seguretat que ens enforteix per créixer de forma sostenible, atenuant els riscos i consolidant el futur, ha estat, des de Kant fins als nostres pares, gairebé un axioma. Un axioma que es va polvoritzar en els anys del desgavell previs a la crisi. Quan tot el món, empreses i particulars, va començar a viure per sobre de les seves possibilitats. Quan la irresponsabilitat dels que demanaven prestat el que mai podrien tornar palidecía davant la irresponsabilitat dels que l'hi prestaven. Fins que, com era d'esperar, va acabar trencant-això que Kant defineix com l'ordre general de les coses.

Avui la crisi ha tornat a posar en evidència el que sempre havia estat evident. Les famílies i les empreses que van actuar amb prudència, que mantenien un raonable nivell d'estalvi o que s'havien endeutat de forma responsable, sortiran en la seva major part airoses de la crisi, moltes d'elles fins i tot enfortides. Les altres sortiran molt debilitades, o no sortiran. M'alegro doncs que l'estalvi privat estigui augmentant i que decreixi l'endeutament. Encara que les empreses ens van ressentir, durant algun temps, d'un consum menor. El mateix val, no cal dir, per a les administracions públiques, però això, estimats lectors, dóna per a uns quants articles més.