Rescatar una mica més que diners
Ens repetim parlant de la necessitat de rescatar estalvis, plans de pensions, actius financers i fons d'inversió. Propostes de rescat que, sense excepció, presenten totes elles un sabor economicista, crematístic o monetari i, en tot cas, sempre material, com si es tractés de rescatar el botí del galeón enfonsat, l'arca perduda o el tresor de Tutankamón. No és cosa de posar en dubte la conveniència de tals rescats però la pregunta és inevitable: És això tot quant hem de rescatar per sortir de la crisi i reprendre el camí?
Recentment la secretària general de Confebask, Nuria López de Guereñu, ha apuntat amb senzillesa i brevetat inusitades alguns dels mals que ataquen a la línia de flotació de la societat basca on, al seu judici, “es preval més l'haver de l'ésser, es busca la satisfacció immediata, derivem les nostres responsabilitats a tercers, tendim a treballar amb desmotivació i escassa proactividad, subratllem la cultura dels drets enfront de la dels deures i tot això ens porta a viure per sobre de les nostres possibilitats”. No és fàcil dir més en menys paraules i a l'abast de l'enteniment de qualsevol. La secretària de la nostra patronal no s'acontenta amb posar el dit en la nafra sinó que, a més, igual que ho fan els grans capdavanters, s'atreveix a proposar la solució als nostres problemes: “Necessitem una volta a les arrels, a la cultura i maneres de fer dels nostres pares i de tots els que ens van precedir. Una volta, en definitiva, als comportaments i a les actituds que han procurat l'actual grau de desenvolupament i benestar, molts dels quals han estat lamentablement absents en els últims temps”.
Encara que no hagin generat revolada social algun, tant el diagnòstic com la proposta de Nuria López de Guereñu suposen tota una revolució, ja que, al marge de la seva literalitat, parlen de recuperar valors perduts i de recobrar protagonismes cedits a tercers. Ni el problema de fons és econòmic ni la solució ens va a venir de fora. I mentre no acabem d'acceptar-ho viurem en una crisi existencial permanent de la qual ningú va a venir a treure'ns.
No cal argumentar ignorància a l'hora de plantejar solucions a la crisi. Ni les institucions ni la ciutadania en el seu conjunt poden obviar que l'única màquina capaç de generar llocs de treball en una societat democràtica és l'empresa. No hi ha millor invent. És, ara com ara, l'única alternativa. Com diuen els joves “és el que hi ha”. L'atur disminueix quan les empreses són reeixides i augmenta quan no ho són. I la garantia de l'èxit empresarial radica en el seu competividad. Les empreses que resulten competitives acaben sent reeixides i generant llocs de treball. Les que no ho són, no només no creixeran sinó que reduiran els seus recursos i inexorablement, tard o d'hora, desapareixeran. És una veritat de Perogrullo que no requereix demostració però que, paradoxalment, sembla necessari recordar-ho.
La competividad empresarial pansa per innovar i internacionalitzar-se. No és gens nou. Des de l'acer de Bilbao que va proclamar Shakespeare com a símbol de qualitat fins a la volta al món d'Elkano i la pesca de la balena a Terranova, els bascos portem cinc segles traspassant fronteres i obrint mercats. El mapamundi no és ja l'estranger, sinó el llogaret global que va encunyar Marshall Mcluhan en 1962. És hora que tota empresa competitiva que es precie faci seu el que les teories de la comunicació van formular fa ja mig segle.
Però no hem d'oblidar que, al mercat global, no només competeixen les empreses, sinó també els països, les societats i els propis ciutadans. Els països competeixen entre ells, amb la seva pròpia marca de país, en innovació, investigació i coneixement, com competeixen en la implicació i compromís de les seves institucions respecte al teixit empresarial.
Les societats competeixen amb l'ambició i encert dels seus projectes estratègics. En paraules del professor Daniel Innerarity “la relació amb el futur s'ha de conrear, com ho fem amb les altres aptituds humanes […]. Hi ha societats que es relacionen patològicament amb el seu propi futur, mentre que unes altres ho tracten d'una manera raonable i profitosa”.
I també, clar, competeixen els propis ciutadans. Parafrasejant a John F. Kennedy —“No preguntis el que el teu país pot fer per tu, sinó el que tu pots fer per tu país”—, no és qüestió de convertir a l'empresa en tòtem inqüestionable i objectiu vital, però sí de portar a l'ànim de tots els seus components que el seu propi desenvolupament professional i humà, la seva continuïtat en el treball i fins i tot el seu propi estatus econòmic estan íntimament relacionats amb l'èxit de la seva aportació a l'empresa.
Ningú dubta que sigui important el talent d'institucions, empreses i ciutadans. Però és moment de reivindicar que sent important el talent, ho és encara més el tarannà. Que l'aptitud és important però l'actitud imprescindible. Que el talent només rendeix quan va unit al compromís.
Tornant al principi, és important afrontar el rescat —segurament inmerecido— dels actius financers de tant banc extralimitat, com el rescat —sobradamente merescut— dels nostres estalvis i pensions, però tan important o més és, almenys en termes socials, recuperar els valors de l'esforç, el gust pel treball ben fet, la llista dels nostres deures, la humilitat de no viure per sobre de les nostres possibilitats i el convenciment que el nostre futur depèn més de nosaltres mateixos que de quant puguin fer els altres per nosaltres.
