Ni la vida segueix igual ni la història ha acabat

El que els investigadors acadèmics ens ho diuen de forma tan crua ho venim apreciant fa ja temps els qui ens veiem obligats a patear el món per poder col·locar els nostres productes en un mercat cada vegada més difícil i competitiu. Totes les dades que es barregen apunten al fet que l'actual equilibri entre països variarà en amb prou feines una generació. Possiblement, en menys de 10 anys, el PIB de Xina serà superior al d'Estats Units, el d'Índia superarà al de Japó i el PIB del G7 (Alemanya, Canadà Estats Units, França, Itàlia, Japó i Regne Unit) serà inferior al dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) en la dècada dels trenta. I, al costat del lideratge d'aquests quatre estats, el futur econòmic passarà en els propers quaranta anys per Mèxic, Corea, Turquia, Indonèsia, Iran, Pakistan, Nigèria, Filipines, Egipte, Bangladesh i Vietnam que, al costat dels BRIC, ja en la dècada actual, multiplicaran per tres o quatre la inversió dels països del G7.

Parlar del que vagi a passar en els propers vint o trenta anys se'ns antoja molt llunyà i aventurat. Amb major o menor escepticisme assentim davant les propostes de canvi que se'ns auguren, però amb prou feines reaccionem. No obstant això, tot apunta al fet que els canvis van a ser encara més durs del que som capaços d'imaginar. I no perquè el sistema capitalista que bàsicament regeix les nostres vides, empreses i mercats vagi a canviar, sinó perquè, precisament per poder mantenir-se, el capitalisme va a experimentar fortes innovacions. Juan Urrutia (El capitalisme que ve. Barcelona, 2008), després de deixar constància que el capitalisme s'ha quedat solament, sense possibilitat d'altres sistemes alternatius, estudia les modificacions que en la propietat privada, l'empresa, el mercat i l'Estat es van a produir per la globalització creixent, el ràpid desenvolupament de les noves tecnologies i la consolidació de la societat del coneixement, i assegura que “haurem d'estar convençuts que gens va a ser com fins ara (…). I tot això en un ambient competitiu com mai hem vist i que posarà en joc no poques veritats heretades sobre la política de la competència”.

Mentre els països emergents creixen, gran part de les nostres empreses segueixen apegades al mercat domèstic, les tan cacareadas exportacions es limiten en gran mesura a Europa, Sud-amèrica i el Magrib. I Nigèria, amb tants habitants com a mitja Unió Europea i capçalera de la tota la regió subsahariana i amb tants recursos, segueix semblant tremendament pobre i incòmodament perifèric.

És cert que nosaltres seguim sent rics i ells són encara pobres. Però no és menys cert que nosaltres som cada vegada menys rics o més pobres i ells són cada vegada més rics o menys pobres. És probable que el dia que ens convencem que Europa i Occident no són el centre del món ens decidim a canviar. Però, potser, no arribem a temps,

En teoria tots acceptem que l'èxit de les empreses es fonamenta en els àmbits d'innovació, internacionalització, excel·lència de l'equip humà i plena orientació al client. La qüestió és si es mantindran aquestes quatre àrees d'actuació, si sorgirà alguna altra nova en detriment de qualsevol de les anteriors o si, parafrasejant a Fukuyama, la història de les organitzacions empresarials també ha acabat.

Personalment crec que la innovació seguirà sent un valor en alça, sempre que s'entengui com a susceptible d'aplicació a qualsevol àrea de negoci, independentment de la seva dimensió. Igualment, la internacionalització ha arribat per quedar-se i difícilment serà ja en estel, sinó que s'implantarà un model en xarxa que permeti estar al tant de quant ocorre i pugui ocórrer al mercat, per així poder reaccionar amb immediatesa. Això ens porta a un món sense fronteres, amb empreses multilocalizadas i properes als clients. Respecte a l'equip humà, el talent seguirà sent important, però ho serà encara més el tarannà. El talent serà més creatiu si va unit a l'esforç, a la superació i al compromís amb els valors de l'empresa.

Amb tot, la qüestió de fons no és que no sapiguem quin és el problema o desconeguem les receptes a aplicar, sinó que ens dirigim a marxes forçades a un model productiu que sembla haver tirat la tovallola i que, lluny d'acceptar el que ens pot venir damunt, perd les seves forces no en la recerca de solucions sinó en l'adjudicació de culpabilitats.

Resulta aventurat parlar de futur i avançar esdeveniments però, com diu el filòsof Daniel Innerarity, “els humans seríem una altra cosa sense aquesta capacitat de ‘futurizar’, de projectar-se cap al futur i anticipar-ho en termes d'imaginari, expectativa, projecte i determinació” (El futur i els seus enemics. 2009). Però aquesta projecció cap al futur no pot ser ni capritxosa, ni voluntariosa, ni il·lusa. En paraules del propi Innerarity “la relació amb el futur s'ha de conrear, com ho fem amb les altres aptituds humanes <…> Hi ha societats que es relacionen patològicament amb el seu propi futur, mentre que unes altres ho tracten d'una manera raonable i profitosa”. I on el sociòleg diu societat l'empresari ha de posar empresa.

Ni la vida segueix igual ni la història ha acabat. I el desafiament és de tots i cadascun de nosaltres.