La majoria la tenen petita
25 octubre 2010
Hi ha empresaris i empresaris. Alguns es diuen a si mateixos empresaris però no són sinó alts executius de grans corporacions. Per exemple els grans mandataris de les caixes d'estalvis. No són propietaris del capital, no arrisquen els seus diners, no són pròpiament empresaris encara que moltes vegades sembli que actuen com a tals i fins i tot parlin en nom d'ells. Hi ha empresaris sense empresa, emprenedors que en el seu moment van crear i desenvolupar una companyia que després, per avatars de la vida i l'economia, potser va tancar, o potser la va vendre o simplement es va jubilar però segueix sentint-se empresari i morirà com a tal. Hi ha grans empresaris que tenen grans empreses. I minúsculs empresaris que tenen grans empreses. Però la majoria, la immensa majoria, la tenen més aviat petita.
En efecte, dels 3,3 milions d'empreses comptabilitzades per l'Institut Nacional d'Estadística el 2010, amb prou feines 5.000 tenen més de 200 empleats (un 0,15%) mentre que 3.130.000 (un 95%) tenen menys de 10 . Així és el teixit empresarial espanyol. Un descomunal graner d'empreses de reduïda dimensió, de microempreses i d'empresaris individuals.
I això, és bo o dolent? En si mateix no és bo ni és dolent. Com més empreses hi hagi, siguin de la mida que siguin, molt millor. L'esperit emprenedor és un signe de vitalitat propi de les societats més dinàmiques. Les empreses, totes, són creadores de riquesa i generadores d'ocupació. Però, afinant més l'anàlisi, és obvi que a Espanya tenim un problema de mida. Ens falten empreses de gran dimensió, entenent com a tals les de més de 250 treballadors o amb un volum de negoci superior als 50 milions d'euros. I això, en un mercat global, ens situa en una situació de desavantatge en relació als nostres principals països competidors incloent als nous mercats emergents.
És possible que l'arrel d'aquesta situació pugui atribuir a factors històrics i culturals, entre ells una desmesurada propensió a l'individualisme que es fa més patent en algunes comunitats i menys en altres. És sabut que al País Basc i Navarra la dimensió mitjana de les empreses és més gran que, per exemple, a Catalunya. Però a tot arreu, la preferència a ser cap de ratolí abans que cua de lleó és generalitzada. I això té conseqüències negatives en termes de competitivitat en uns mercats cada vegada més complexos i més globals que exigeixen una major massa crítica per beneficiar-nos, com estan fent altres, de les economies d'escala. El procés de concentració que està vivint el sector financer espanyol, que ha fet en aquest sentit de la necessitat virtut, no està passant en altres àmbits de l'economia. I això és especialment sagnant en la indústria, afectada secularment d'un problema de manca de dimensió per competir a escala planetària, i ho és també en els sectors primaris.
Aquest podria ser un bon moment per emprendre processos de fusió. Però, encara que pugui semblar estrany, les fusions entre petites i mitjanes empreses són més difícils i més inhabituals que entre les grans. És comprensible. A les pimes el factor humà té un pes específic més gran com menor és la dimensió de l'empresa. Per això sol ser més factible l'absorció que la fusió. En qualsevol cas, si d'aquesta crisi acaba emergint un teixit industrial menys atomitzat haurem tret alguna cosa positiva d'ella.
Però el problema de mida no es redueix només al món empresarial. Valdria per a molts altres àmbits, des de l'associacionisme cultural a les ONG. Hi ha un, però, que em sembla especialment preocupant, tant o més com la mida de les nostres empreses, i és la mida dels municipis. A Espanya hi ha més de 8.100 municipis, dels quals més de 7.300 tenen una població inferior a 10.000 habitants i fins i tot més de mil no arriben ni tan sols a 100. Tots ells amb els seus alcaldes i regidors i amb les seves competències en matèria d'urbanisme, subministraments bàsics, transport o seguretat, entre moltes altres. ¿Els sembla això eficient? ¿Els sembla sostenible? Els prometo abundar en això en un proper article.
De moment poc podem fer. Més val que ens ho prenguem amb ironia i procurem recuperar manxa. Com és ben sabut, si hi ha impuls i consistència, la mida no sol ser un problema.
