Aquest article ha estat escrit originalment en castellà. L'hem traduït automàticament per a la vostra comoditat. Tot i que hem fet esforços raonables per a aconseguir una traducció precisa, cap traducció automática és perfecta ni tampoc pretén substituir-ne una d'humana. El text original de l'article en castellà podeu veure'l a
Empresarios indignados
Empresaris indignats
15 de juliol de 2011
Albert Esteves, editor d'Interempresas
Els petits i mitjos empresaris tenim sobrades raons per estar indignats. Encara que no ens manifestem. Encara que no acampem a les places de les nostres ciutats. Encara que no signem manifests. Sobrades raons per expressar la nostra indignació a través de mitjans de comunicació com aquest o com qualsevol un altre que vulgui assignar-nos una modesta, minúscula, quota d'interès informatiu. Tenint en compte que som nosaltres, bàsicament, els que anem a treure a Espanya de la crisi, els que anem a crear la major part de llocs de treball, els que anem a seguir arriscant el nostre patrimoni per treure endavant les nostres empreses. Si ens deixen.
Estem indignats amb els nostres polítics, no només pel que no han fet durant la crisi, també pel que no van fer per evitar-la en els anys precedents, quan aquí lligàvem gossos amb llonganisses, quan el sector immobiliari es desbocaba a la vista de tots i a tots li semblava de perles perquè a tots convenia. Per la seva falta de visió a llarg termini, per pensar només en termes electorals, per la seva manifesta incompetència o la seva arbitrarietat en massa casos, per la falta de transparència i per la corrupció, per tot això estem indignats. Però ho estem, especialment, pel seu permanent oblit de la petita i mitja empresa i per la seva absoluta submissió als dictats del sistema financer.
Sindicats obrers i vetustes patronals sobren en un món en el qual els treballadors ja no són obrers i els empresaris ja no són patrons.
Estem indignats amb el sistema financer, responsable principal –encara que no únic– del que està ocorrent. Bancs i caixes que en el seu moment van afavorir l'expansió desmesurada del crèdit, ara mantenen l'aixeta tancada i barrada escanyant l'economia productiva. Sense haver assumit responsabilitat alguna, mantenint als mateixos equips directius amb salaris i bonus fora de tota mesura i, en el cas dels bancs, sense haver deixat de repartir suculents dividends en el més cru de la crisi, en descarada connivència amb les administracions públiques.
Estem indignats amb les administracions públiques, que van balafiar els diners de tots en projectes faraònics que avui es demostren innecessaris, que incompleixen la llei pagant en terminis tan dilatats que aboquen a molts dels seus proveïdors al tancament, que s'han mostrat incapaços d'acomodar les despeses als ingressos decreixents, com hem hagut de fer els altres, generant un dèficit de proporcions alarmants cada vegada més difícil de finançar, amb un deute públic encarit pels mercats i les agències de rating.
Estem indignats amb els mercats i les agències de rating, els nous senyors feudals davant els quals s'agenollen els governs de tot el món. Els que dicten les polítiques que els estats han de seguir, amb el xantatge dels moviments especulatius dels uns i les rebaixes en les qualificacions de les altres. No hi ha ningú al món capaç de parar-los els peus i exigir-los la responsabilitat que no van tenir quan van donar òptima qualificació als actius financers subprime que van desencadenar la crisi? És assumible que decisions d'agències privades determinin les polítiques dels governs democràtics i dels organismes internacionals, davant la passivitat o el silenci còmplice dels grans partits polítics i de les principals organitzacions sindicals i empresarials?
És assumible que decisions d'agències privades determinin les polítiques dels governs democràtics i dels organismes internacionals?
Estem indignats amb les organitzacions sindicals i empresarials. Aparells del plistocè que viuen de la subvenció pública, incapaces d'adaptar-se als nous temps, interlocutors pretendidamente representatius però que només defensen els interessos de les grans empreses i dels treballadors sindicats de les grans empreses. I que no han proporcionat la més mínima ajuda, més aviat han estat una molèstia, a l'hora d'afrontar les grans reformes pendents. Sindicats obrers i vetustes patronals sobren en un món en el qual els treballadors ja no són obrers i els empresaris ja no són patrons. Els uns i els altres som víctimes d'una crisi que no hem generat nosaltres. Per això estem indignats.
I estem indignats amb els “indignats” que després de passar setmanes acampats a les places de les nostres ciutats, en assemblea permanent, en manifestació contínua, no han estat capaces d'articular un moviment de regeneració mínimament organitzat, ni un equip competent disposat a liderar el projecte, ni un programa de reformes creïble i il·lusionant, més enllà de la utopia retòrica, de la consigna demagògica o del papanatismo buenista.
Els petits i mitjos empresaris tenim sobrades raons per estar indignats. Però no ens anem a mobilitzar, ni convocarem manifestacions, ni emetrem comunicats, com no ho faran els nostres treballadors, que remen amb nosaltres en la mateixa adreça. Ens limitarem, si podem, a seguir treballant junts, sacrificadamente, perquè les nostres empreses sobrevisquin a la crisi i puguin seguir generant riquesa i llocs de treball. Perquè això és el que sabem fer. I perquè això és el que necessita la nostra economia. No demanem que ens ajudin. Ens n'hi ha prou que deixin de fastiguejar.