Aquest article ha estat escrit originalment en castellà. L'hem traduït automàticament per a la vostra comoditat. Tot i que hem fet esforços raonables per a aconseguir una traducció precisa, cap traducció automática és perfecta ni tampoc pretén substituir-ne una d'humana. El text original de l'article en castellà podeu veure'l a
Vivir en el paraíso (fiscal)
Viure al paradís (fiscal)
Albert Esteves, editor d'Interempresas
Per reduir el dèficit en 40.000 milions, el Govern d'Espanya, presidit nominalment per Mariano Rajoy i en la pràctica per Angela Merkel, ha hagut d’apujar impostos i pretén dur a terme en els propers mesos dolorosos ajustos, eufemisme polític del terme retallades. Ajustos o retallades, probablement necessaris, però que trinxaran encara més el feble creixement econòmic i que afectaran negativament les prestacions socials de molts, les condicions laborals d'alguns i la butxaca de tots. Bé, de tots no. Hi ha un sector de la societat espanyola que viu còmodament instal·lada al paradís. Al paradís fiscal, s'entén.
Parlem de frau. És enormement difícil quantificar el volum dels diners que havent d'ingressar en les arques de l'estat es manté opac malgrat el creixent esforç de la inspecció fiscal a perseguir-lo. Un estudi recent de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, estima que el frau fiscal a Espanya ascendeix a 80.000 milions d'euros, just el doble de l'objectiu de reducció de dèficit que tants sacrificis ens costarà. Espanya és un dels països de la Unió Europea on el diner negre troba un hàbitat especialment adequat per estendre's i multiplicar-se. Alguns pensaran que això és un tòpic i que a tot arreu se’n fan de bolets quan plou. I és cert. Però també és cert que aquí se’n fan més. Una dada aclaridora: els diners en efectiu, que en tota la zona euro són el 5% del PIB, a Espanya són el doble. Un 30% dels bitllets de 500 euros emesos a Europa circula a Espanya. Alguna cosa caldrà fer per corregir aquest excés i situar l'economia submergida en una magnitud raonable.
És sabut que qualsevol economia moderna, per molt sofisticats que siguin els sistemes de control, que ho són cada vegada més, pot tolerar un cert nivell d'intercanvi econòmic invisible al fisc. Més encara, alguns economistes sostenen que el diner negre, en una proporció adequada, constitueix un lubricant que facilita el bon funcionament de l'economia a petita escala i, per tant, de la societat en el seu conjunt. El problema no és tant el petit frau de la factura sense IVA, el sobresou que no es consigna a la nòmina, el fill de la veïna que ve a fer una hores i no està donat d'alta, la compra-venda no declarada de béns o serveis habituals en el petit comerç i en la petita empresa. Això, sense ser defensable, forma part dels hàbits culturals del nostre sistema productiu i té una repercussió molt limitada a la salut de la Hisenda Pública.
Una altra cosa és l'evasió fiscal, la fugida il·lícita de capitals, l'ocultació al fisc de quantitats importants de diner negre que es dipositen en entitats financeres de països amb secret bancari. Això té una altra dimensió i hauria de ser durament perseguit. Però hi ha un altre aspecte de major importància. Em refereixo als paradisos fiscals i a la seva utilització legal per les grans corporacions empresarials. Una dada il·lustrativa: 21 empreses de l'Ibex tenen filials en paradisos fiscals. Són les anomenades societats ‘offshore’, domiciliades en països la tributació dels quals pels no residents és pràcticament nul·la. Només a les Illes Caiman, un grup d'illots amb prou feines 350.000 habitants, hi ha instal·lats 584 bancs i domiciliades unes 44.000 empreses. Si fa o no fa el mateix passa a les Barbados, ales Bermudes, ales Verges... La magnitud dels diners procedents en la seva major part d'empreses multinacionals que, aprofitant els avantatges de la globalització, amb tota impunitat i dins de la legalitat, ‘optimitzen’ la seva fiscalitat, és de proporcions colossals. Si tots aquests diners que deixen de tributar anessin a parar a les respectives agències tributàries, ni hi hauria dèficit públic, ni hi hauria crisi econòmica.
Mentrestant, per aquests barris, la Inspecció Tributària s'acarnissa contra les petites i mitges empreses, contra els professionals liberals, contra els autònoms, buscant amb lupa el petit frau, la més diminuta infracció. I el nou Govern, tant si li agrada com si no, no tindrà més remei que seguir apujant taxes i impostos i retallant despeses i inversions per disminuir el dèficit públic, a costa del sofriment de tots. Ah no, de tots no, de gairebé tots...
No és un problema només d'Espanya, és un problema global. Vivim en un món dominat per les grans corporacions econòmiques i financeres. Elles són les que fixen les regles del joc, les que condicionen les polítiques econòmiques i reparteixen credencials d'idoneïtat política. Les que condemnen qualsevol tipus de regulació o de control com una amenaça letal al creixement econòmic, les que demonitzen a qualsevol que s'atreveixi a suggerir que potser hauria d'establir-se alguna limitació a la sacrosanta ‘lliure circulació de capitals’.
Cal deixar de mirar cap a una altra banda. Els governants no poden seguir de perfil davant la clamorosa injustícia que suposa que els petits i mitjans empresaris i que els assalariats en el seu conjunt pateixin una creixent pressió fiscal mentre la nova oligarquia global fa surf fiscal al paradís.
S'estima que el frau fiscal a Espanya ascendeix a 80.000 milions d'euros, just el doble de l'objectiu de reducció de dèficit que tants sacrificis ens van a costar
Si tots els diners que deixen de tributar les empreses amb seu en paradisos fiscals anés a parar a les respectives hisendes públiques, ni hi hauria dèficit ni hi hauria crisi econòmica