Em diu que aquest mes no li va bé. Que li han endarrerit uns pagaments, que ha de resoldre un problema amb el banc però que, res, que el mes que ve com a molt tard em pagarà el que em deu... Portem un any així. El mes que ve tampoc em pagarà. Ni a mi ni a molts altres incauts que al seu dia confiem en la serietat de la seva empresa i en la seva bona voluntat per complir els seus compromisos.

Un dia d'aquests ens assabentarem de que l'empresa ha tancat. A calç i cant, de cop, sense deixar rastre. Al poc apareixerà una nova empresa, amb una altra raó social, a nom de qui sap qui, però que serà el mateix gos amb un altre collaret. I un munt de proveïdors es quedarà sense cobrar. I no passarà res, absolutament res. Seguirà treballant com si res. És fins i tot probable que molts dels creditors damnificats li tornin a subministrar resignadament, al principi al comptat rabiós i després, a la llarga, com als altres. Fins que al cap dels anys, torni a enganxar a altres quants i el cicle recomenci. Hi ha veritables especialistes en obrir i tancar empreses, morosos de dilatat currículum, estafadors cum laude. Segur que tots vostès coneixen més d'un, ja més de dos.

És probable que algun creditor indignat decideixi portar el cas als tribunals. Però demostrar que es tracta d'un estafador és gairebé impossible, caldria provar que va cursar les comandes amb ànim previ de no pagar-los, que és el que distingeix l'estafa de l'impagament, i això és molt difícil d'acreditar. Per això solen sortir indemnes. I els deutes no es salden perquè, clar, sempre són insolvents, tot i moure en cotxes de luxe i viure en mansions d'alt standing. Reconeguem. En aquest país, el que no vol pagar, no paga.

D'una banda, això és un problema de caràcter jurídic. La llei concursal de 2003, la qual va abolir les fallides i suspensions de pagaments i va instaurar el concurs de creditors, pretenia resoldre el problema de les empreses amb problemes de liquiditat per facilitar la seva viabilitat i assegurar el cobrament dels creditors, augmentant en gran mesura les responsabilitats dels administradors. No obstant això, malgrat les millores introduïdes en decrets posteriors, la crisi ha demostrat la ineficàcia d'aquest tortuós camí processal i la immensa majoria de concursos acaben amb la liquidació de l'empresa i amb la major part de creditors sense cobrar.

Però la meva reflexió no va dirigida a les empreses que, per circumstàncies de mercat, conjuntures financeres desfavorables, salts tecnològics imprevistos o tants altres motius, han entrat en situació d'insolvència i no poden fer front a les seves obligacions de pagament. Això forma part del risc inherent a qualsevol activitat comercial. I una bona entesa entre deutor i creditors, que prioritzi la supervivència de l'empresa morosa, sol ser el millor dels camins. Encara que calgui millorar segurament la llei per facilitar aquests processos.

La meva reflexió no va dirigida ells, els que no poden pagar, sinó als altres, els que no volen pagar. Aquests, mal anomenats empresaris, entabanadors sense escrúpols, sense el més lleuger sentit de la responsabilitat enfront de les obligacions contretes, que actuen de mala fe, indiferents al dany que pot causar a tercers la seva negligència. Aquests seguiran immunes per molt que millorem les lleis mercantils. Seguiran tancant empreses i obrint de nou davant la resignació dels perjudicats i la indiferència dels altres. I aquest és el problema.

Fins que no existeixi un veritable rebuig social davant d'aquest tipus de pràctiques, fins que aquests personatges no siguin assenyalats com vulgars delinqüents, fins que els altres empresaris no deixem de considerar-aptes per seguir comerciant amb ells, seguiran campant al seu aire. I tots serem, en gran part, responsables.