
El meu pare va ser un empresari d'èxit. Va fundar la seva empresa en els anys seixanta partint de zero i la va anar desenvolupant en les dècades següents a força de treball i de tenacitat fins a aconseguir un notable volum de negoci i un elevat prestigi internacional. En els trenta anys que va durar la seva trajectòria empresarial va passar èpoques de gran expansió i unes altres d'enormes dificultats. Però cada any, per Nadal, amb la família reunida entorn de la taula, a l'hora de les neules i els torrons, tant en els anys bons com en els anys dolents, sempre proposava el mateix brindis: “perquè l'any que ve no sigui pitjor que aquest”.
Disculpin-me aquesta digressió nostàlgica però la vaig recordar fa poc quan un col·lega em va comentar les passades festes un conseller d'Economia es va acomiadar dels seus col·laboradors dient-los “gaudiu d'aquestes festes perquè, a partir d'ara, cada any serà pitjor que l'anterior”. I en aquestes hi som, efectivament. Tancat el primer trimestre de 2012, les dades i els indicis no poden ser més desalentadors. Hem tornat a entrar en recessió, segueixen tancant empreses, l'atur no deixa d'augmentar, s'afebleix la demanda interna i comença a decaure l'exterior, el crèdit no flueix i tot sembla indicar que la contracció fiscal i la retallada pressupostària acabaran d’amartellar la nostra dissortada economia en els propers mesos. Les estadístiques d'alguns sectors clau produeixen veritable esglai: les matriculacions de camions estan en mínims des de 1985, les d'automòbils des de 1986, i el consum de ciment en mínims des de 1967...
No ens enganyem. No hi ha res en les expectatives econòmiques a curt i mitjà termini que convidi a l'optimisme. L'economia espanyola va malament, seguirà empitjorant en el que queda d'any i probablement en el següent. Aquests són els paràmetres del model i a ells hem d'atenir-nos a l'hora de prendre qualsevol decisió, tant en l’àmbit empresarial com fins i tot en el personal. El contrari seria suïcida. No obstant això, aquest marc tan ombrívol ens brinda també enormes oportunitats. I és la nostra responsabilitat saber-les detectar, explorar i aprofitar. Oportunitats per reinventar-nos, per créixer o per decréixer, per redirigir la nostra producció a altres sectors o a altres mercats, per canviar el model de negoci, per conjuminar els nostres esforços amb els d’altres empreses. O fins i tot, per què no, per acabar d'una vegada amb el que ja no té remei i començar de nou amb altres horitzons.
Són temps de grans canvis. El paisatge ja no serà el mateix quan escampi la tempesta. Haurà causat gran devastació però hauran nascut arbres nous i uns altres s'hauran enfortit. Immersos en el més cru de la barrasca i veient en el cel l'amenaça dels núvols negres queda poc lloc per a l'esperança. Però és en la foscor on és més fàcil detectar la lluentor tènue d'un llumí.
El meu pare va néixer l'any vint-i-nou, l'any de la gran depressió. El meu avi va marxar a l'exili després d'haver lluitat al front i el meu pare i els seus germans van haver de posar-se a treballar als onze anys. Van viure durament la postguerra i el racionament. I van passar gana. Com gairebé tothom en aquells anys.
Els que passem dels cinquanta, els que ja pentinen llana o els que tenim poc que pentinar, no sabem el que és passar gana. Som la primera generació que no ha hagut de viure cap guerra, cap gran epidèmia, cap gran depressió. Sostenim un estat del benestar que, malgrat les retallades i les ineficiències, garanteix a tothom una adequada cobertura sanitària i educació per als nostres fills fins als setze anys. Cap de les generacions que ens han precedit va gaudir de tants drets i de tant nivell de benestar. Això és així, i així seguirà sent, encara que el PIB ens caigui un 2% o l'atur es posi en el 23%. Visca la crisi, haurien cridat els nostres avis si haguessin tingut llavors la situació que avui qualifiquem de dramàtica.
Estem passant un mal moment econòmic i empitjorarà en els propers mesos. No assumir-ho seria ingenu, i actuar sense tenir-ho en compte, una enorme temeritat. Però no s'albiren a horitzó els quatre genets de l'Apocalipsi. El meu pare va tornar a desitjar el passat Nadal que aquest any no fos pitjor que l'anterior. I tal vegada els seus desitjos no s’acompleixin per al conjunt de l'economia. Però per a cadascun de nosaltres, procurar que no ho sigui és de la nostra exclusiva responsabilitat. No hi ha lloc pel plany i menys encara per a la resignació.
| #35 | refugio montes chavez | 19/04/2012 3:56:05 |
|---|---|---|
| soy de chihuahua,chih y porsupuesto mexicano, muy atinado su articulo felicitaciones parece ser que lo que pasa en su pais pasa en el nuestro. | ||
| #22 | Manuel. | 02/04/2012 8:56:42 |
|---|---|---|
| Que el pasado nos marque la experiencia que nos permita afrontar positivamente el presente y consigamos ese futuro que anhelamos. Depende de uno y de todos. | ||
| #12 | Angel Sereno Marchante | 30/03/2012 21:11:40 |
|---|---|---|
| Felicidades por el articulo, fiel reflejo y buenisima descripción de la realidad que estamos viviendo. Angel Sereno de www.cosemarozono.es | ||
| #9 | Mª Fernanda | 30/03/2012 18:02:23 |
|---|---|---|
| Un artículo estupendo y tristemente real. | ||
| #7 | Alfredo Martinez | 30/03/2012 17:33:29 |
|---|---|---|
| ...me gusta, esto va a durar décadas pero me gusta...pffff hay que ser optimistas...y creer en los milagros...pfff | ||
| #4 | Alejandro Licitra | 30/03/2012 13:43:19 |
|---|---|---|
| Felicitaciones por el artículo. | ||
|