Eficiència energètica, competitivitat, tecnologia i smart meters

Des de la dècada dels vuitanta alguns països europeus han anat desenvolupant les seves pròpies polítiques de suport a l'ús d'energies renovables com a font alternativa a la utilització de combustibles fòssils, i al mateix temps com a mesura per a la lluita contra l'escalfament global. No obstant això, no ha estat fins als noranta i especialment a partir de la primera dècada del segle XXI, més concretament a partir de l'entrada en vigor de l'euro, que la Unió Europea ha estat capaç de desenvolupar i promulgar una mica més que meres recomanacions. Des de llavors, s'han succeït diverses directives d'obligat compliment sobre aquest tema. L'última directiva de 2006/32/CE sobre eficiència en l'ús final de l'energia i serveis energètics incloïa l'obligatorietat de presentar un segon Pla d'Acció d'eficiència energètica als estats membres abans del 30 de juny del passat any. A Espanya, aquest pla es coneix com a 'Pla d'Acció d'Estalvi i Eficiència Energètica 2011-2020' la finalitat fonamental de la qual és aconseguir l'objectiu comú comunitari conegut com '20-20-20': reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle en un 20%, reduir el consum primari d'energia en un 20% a través de la implantació de noves mesures d'eficiència energètica, i finalment aconseguir una contribució mínima del 20% d'energies renovables en el consum energètic total abans del 2020.

El factor que en bona mesura més contribueix en l'actualitat a una gestió de recursos eficient i en concret a una major reducció de costos de manteniment d'equipaments en edificis i instal·lacions esportives és sense cap dubte la tecnologia. No en va són els països tecnològicament més avançats els que aconsegueixen majors nivells d'eficiència. Espanya no està molt bé posicionada en aquests aspectes, com indiquen els valors d'intensitat energètica dels últims anys.

Un aspecte positiu és que en molts casos la tecnologia necessària per pujar els primers nivells d'eficiència que necessitem aconseguir no és ni cara ni extraordinàriament complexa. No es tracta doncs de realitzar grans inversions sinó aplicar el que ja està al mercat des de fa alguns anys. Els dispositius dels quals estem parlant són els sensors intel·ligents, el cost dels quals pot ser inferior als 50 euros, i els preus del maquinari segueixen baixant encara –és imprescindible comptar amb el personal qualificat i amb la formació necessària per poder configurar-los adequadament. Les exigències provenen doncs de la pròpia capacitació personal més que del seu cost directe–.

Des del punt de vista tecnològic els dispositius de sensorización i control estan experimentant una ràpida i progressiva evolució. Fins a fa uns anys els sensors, posem per exemple, de temperatura, humitat, etc., consistien merament en un sensor específic connectat a un registrador constituït d'amb un elevat nombre de components electrònics, sent cadascun d'ells capaç de realitzar únicament la funció per la qual havia estat dissenyat. Actualment això ja no és així. Des de fa anys aquests dispositius es construeixen de manera molt més integrada i en l'actualitat són pràcticament petits ordinadors, cadascun d'ells capaç de llegir un gran nombre de sensors diferents i realitzar accions. Aquesta increïble versatilitat comporta al mateix temps i inevitablement a una cada vegada més elevada ‘softwarización’ dels dispositius. El dispositiu físic en si arriba a les nostres mans amb un immens potencial però sense amb prou feines configuració, per la qual cosa és necessari adaptar-los específicament a les nostres necessitats, és a dir, configurar-los mitjançant la introducció de programari que ho transformi en l'eina de precisió que necessitem.

Les principals característiques d'aquests dispositius són vàries. En primer lloc, fins i tot els més simples compten amb una capacitat de càlcul equivalent o superior als primers ordinadors personals. Són per tant no solament capaços de promediar, filtrar lectures i autorecalibrarse, sinó que són també capaces de realitzar complexes sèries de càlculs amb les dades, detectar patrons, etc. En segon lloc disposen d'una elevada capacitat de control podent realitzar accions relativament complicades en funció dels mateixos. No obstant això, la característica que resulta potser més revolucionària és la seva elevada capacitat i interconnexió. La majoria d'ells pot comunicar-se amb altres sensors, prendre decisions de manera conjunta i transmetre les dades a la central de manera autònoma o fins i tot a través d'altres sensors. A més, poden fer-ho utilitzant protocols de comunicació actuals i estàndard, ja sigui per cable (Ethernet) o mitjançant tecnologia sense fil (bluetooth, Wi-Fi, GPRs, inclusivament 3G). Al mateix temps, aquests protocols i les seves pròpies característiques de disseny els permeten una comunicació bidireccional de manera que transmeten dades i els reconfiguran de forma remota sense necessitat que un tècnic es desplaci fins a les instal·lacions. El cost d'aquests dispositius segueix sent relativament baix (un mòdem 3G pot costar menys de 40 euros per posar un exemple, i el seu preu seguirà disminuint una mica més encara). Totes aquestes característiques, entre unes altres, els converteixen en dispositius extraordinàriament potents que tenim a la nostra disposició per realitzar funcions que fins a no fa molt resultaven cares i insegures.

No obstant això, no hi ha motiu per tirar la tovallola ni alarmar-se a l'excés. La tecnologia és una creació humana destinada a ajudar-nos i fer-nos la vida més fàcil, però cal saber utilitzar-la i treure-li el màxim partit. Tot això per evitar que l'actual crisi econòmica acabi cronificándose i convertint-se en una crisi de competitivitat.